Fa unes setmanes que la Núria va tenir un ictus. I ara que és convalescent, en un 2021 en que celebrem els seus 80 anys, cal començar a parlar. Estic segur que els que voldreu dir-ne coses, com ha fet en Marfany o la Cadenes, ho fareu aquests dies. Perquè ha arribat el moment.

Ara que la Núria és malalta, cal que el país de capelletes que bramulen i pontifiquen sense tenir-ne ni idea, des que el temps és temps, calli i genuflexioni davant d'aquesta dona que, sense esperar més que un somriure o un aplaudiment, s'ha deixat la pell per la música, els escenaris, la cultura popular, el territori i la seva gent, des de fa seixanta anys, sense fallar ni un dia. Ni un sol dia. 

Us en faig cinc cèntims.

En tots els àmbits, absolutament tots de la cultura i de la vida associativa i política del país, la Núria hi ha estat, sense defallir, fins a dia d'avui. I els que la conegueren ja al Sants que la va veure néixer el 1941 darrera un mostrador del Mercat, on la mare i l'àvia hi venien pollastres, ous, conills, ja saben que la Núria és d'aquelles que aprengueren a escoltar. Se n'ha de saber d'escoltar, perquè escoltar és atendre, i intentar comprendre a la gent, i compartir les seves angúnies i il·lusions. I al Mercat ella hi escoltava, i callava. I tot el que ella ha callat, alguns ens conjurarem a dir-ho a partir d'ara. 

Amb el temps, escoltar li ha donat una oïda fabulosa, que li permeté ser de les que declamaven amb autoritat dalt dels escenaris. A inici dels seixanta, la Feliu fou una de les renovacions del teatre català: "les tres núries" en dèien d'ella, de l'Espert i de la Torray. Alguns no saben que la Feliu - tan frívola, dèien altres imbècils - estrenà Arnold Wesker, Camus o Racine. I si no s'hi dedicà més, ella que formà part del grup estable del Teatre Experimental Català i de l'Agrupació Dramàtica Barcelona és perquè a partir del seu èxit fulgurant en el món de la música, el 1965, va haver de prioritzar. 

I ara que alguns parlem, que callin els jutges. Jutges a qui s'encimbellava massa sovint per encarnar la puresa d'una cançó protesta que no deixava de ser un reguitzell de poemes acompanyats de guitarra i veu, poc afinada habitualment. Que callin ara ja per sempre, perquè mentre s'erigien com a guies d'una línia artística determinada, jutjaven com a irrellevant tota la música que sobrepassava la seva curta visió de la protesta. Titllar de frívola la veu d'una Feliu, que cantà com ningú havia fet i faria mai més el Misty d'Errol Garner, no superada encara, i fer-ho en català, sí que és d'una frivolitat repugnant. És no entendre res, de música, ni de la Feliu, ni del país. 

No podia ser cap altra que la Feliu, la que rebés Ella Fitzgerald o Duke Ellington en arribar a l'aeroport de Barcelona. Qui si no ella, que durant anys ensenyà a aquest país de misèria acomodada que no en sabia res del món, com era el jazz que es feia a Nova York i a Nova Orléans. Els seus discs antològics d'aquests ritmes, algun dels quals al costat de l'oblidat Tete Montoliu - país maleït que tot ho oblida -, són encara peces de col·leccionisme al Japó, on se'ls rifen. 

En un temps en què tothom també havia oblidat les cupleteres i cançonetistes del Paral·lel, en plena decadència moral i cultural del nostre país de campanars, la Feliu omplí el Molino en una nit recordada de febrer de 1971, ara ha fet cinquanta anys, en un homenatge a Càndida Pérez, la Bella Dorita i totes aquelles dones fabuloses que com ella, s'hi havien deixat la pell. Recuperà els cuplets, recuperà la cançó d'entreguerres, i contribuí a preservar aquest patrimoni invaluable.

Antonio Machín cantava sovint boleros a la Sala Bahía, de Sants. Allà la Feliu el conegué, quan encara era nena. I anys després, s'atreví, com s'atrevia amb tot, amb els boleros amb lletra catalana. Antològics de nou. I seguí amb cançons de pel·lícules, nadales americanes, cançó francesa d'entreguerres... Ningú ha cantat El clar país de Brel com ella. De debò heu escoltat l'Un po di più de Claudio Baglioni en la versió de la Feliu? Per Déu que li dóna mil voltes a l'original. I així amb tot. Amb Irving Berlin i Salvador Espriu.  

Ara que la Núria és malalta deixeu-me dir-vos que als anys seixanta, quan aquests que avui s'omplen la boca de puresa patriòtica encara no eren ni projecte, la Feliu baixava a l'Aplec del Puig i s'entrevistava amb Joan Fuster, passejava per la Mallorca de Guillem d'Efak pensant noves lletres, i pujava religiosament a la Catalunya Nord, ja fos a qualsevol acte cultural o a veure el president Tarradellas. Sí, la Núria també era de les que omplia el sobre per a pagar-li l'exili al president d'Esquerra Republicana, perquè era el President de la Generalitat. I punt.

Ara que la Núria no es troba bé deixeu que us digui qui ha estat la gran defensora de la cultura popular d'aquest país que va de Salses a Guardamar. Sí. La que anava al Mercat Central de València a defensar les dones que es guanyaven el sou venent taronges. La que anava a totes les ballades de sardanes, grups de dones, aplecs de cargols, concursos de truites, cosidores de boixets, festes majors i pregons, baixades de rais i focs, havaneres i trobades de gegants. Des del barri de les Roquetes, a Pedreguer. I des del Sant Joan de Ciutadella als acordions d'Argelaguer. Ha estat arreu, gairebé sempre tota sola, quan podia amb el seu cotxe que ja fa anys que va deixar, i en la seva maduresa amb qualsevol veí que la vé a recollir en cotxe, si és que no podien pagar-li el taxi. I a gairebé tot arreu, de franc. Per la gent.

Si la cultura popular del segle XIX va erigir monuments a Anselm Clavé, avui qui els mereix és la Feliu. Per tot el que ha fet, especialment pel món de la sardana, que ha declamat com ningú en els seus darrers anys, vindicant des dels instrumentistes de tenora als compositors, en trobades organitzades per ella mateixa que mai s'havien fet. De nou, servint-nos en safata el patrimoni d'un país millor del que ens pensem, i massa petit per a ella.  

Quatre cançons va fer en castellà. Per veure què passava. Tampoc va abocar-hi més interès. I és que, potser sobti avui, però la Feliu cantava en català a Televisió Espanyola a principis dels 70. Amb Franco viu, i en una cadena que era la única del Reino. La situació precària de la llengua avui ens fa pensar que, si hom cantés en català a TVE, twitter s'ompliria de merda feixista o de petitburgesos sorpresos i satisfets en una autocomplaença mesella lamentablement no superada. La llengua, per a ella, ho és gairebé tot, perquè al voltant de la mateixa s'ha bastit una carrera musical, teatral, cinematogràfica (gràcies, Ventura!). Perquè com ella diu sempre: en català es pot cantar tot, i de tot. 

La Feliu, la que ha pagat més quotes a entitats que ningú, la militant de país més que de partit. La Feliu que les esquerres mestretites van voler ridiculitzar perquè no s'amagava de cantar el Ja us he reconegut en unes quantes campanyes de Pujol. La Feliu, de qui uns altres setciències que l'havien contractat per a cantar en aquells mítings després no se'n recordaven quan calia fer actes de país al Camp Nou. Ningú li va perdonar mai tenir idees pròpies i anar contra corrent. La tieta, la conca, i tota aquella merda que diuen sempre els dogmàtics d'extrarradi.

La Feliu que ingressà les 30.000 pessetes solidàries amb la família de Guillem Agulló, que fa uns dies la Núria Cadenes recordava. La Feliu d'Òmnium i de l'Assemblea, que no fallava mai cap onze de setembre, cap Nit de Santa Llúcia, cap Premis Octubre. La Feliu que inaugurà el Camp Nou. La Feliu del Barça i de les penyes. La Feliu de TV3, la de la ràdio, la dels premis, la de les gales, la de comprar al barri, la de la perruqueria de la Gran Via, la que cantava amb en Josep Carreras, la de la Pilar dels sostens, la Feliu que ho abarca tot, i més. La de Collbató, la de Tortellà, la de Sa Farola, la de Bellpuig, la de Sant Pau d'Ordal, la de San Antonio de Areco. La de Sants.

No hi ha hagut cap president de la Generalitat amb una agenda com la de la Núria.

Tinc molt present l'arxivador de casa seva, al pis de la Plaça de Can Mantega, que és ple de fitxes de totes les localitats de Catalunya on anota quan hi va anar, què hi havia anat a fer, com es deia l'alcalde, i els noms de quatre o cinc persones amb qui havia compartit sopar, xerrada, lectura, concert o festivitat. Sovint l'he sentit despenjar el telèfon, i en saber qui trucava, obrir l'arxivador i trobar la fitxa del poble, gairebé instantàniament i recordar amb ells el passat, per compartir actes de futur. Així es guanya un país.

Una Núria expansiva que participà als festivals de Knokke i d'Atenes, que cantà al Waldorf Astoria de Nova York, als exiliats de Caracas, que recità als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Munic, i que visità Buenos Aires, Rosario, Ciutat de Mèxic, Guadalajara, molts anys després, recitant per aquells exiliats nonagenaris i els seus fills. 

Quan el 2012 varem anar Puerto Vallarta, li varem programar un recital de poesia i piano a l'auditori del Centro Universitario de la Costa, de la Universidad de Guadalajara. A Vallarta hi feia una calor que esberlava les pedres. La Feliu no acabava d'entendre com es prendrien aquella gent un recital que incloïa boleros i tangos, declamats en català, acompanyats del piano. Dues-centes persones, tots mexicans, que no en teníen ni idea de qui era la Feliu ni com sonava el català van omplir l'auditori. Una gran pantalla darrera incloïa la lletra en català i en espanyol. I mentre la Núria recitava, aquells mexicans varen començar a entonar els boleros en la seva llengua, baixet. Una catarsi igual que es veia a pobles de la Catalunya interior quan la Núria els recitava amb intensitat el No passareu o la Santa Espina i les iaies la cantaven ben baixet, algunes amb llàgrimes als ulls.  

La grandesa d'una dona íntegra que ha posat veu, cap, cor i esperit al servei d'una llengua i d'un poble. Incompresa, com tots els grans artistes, per part d'una societat i d'uns quants col·legues que no han entès com una artista que ho podia cantar tot i bé, i que gaudia d'una capacitat creativa fabulosa i d'una llibertat com a dona que camina sola, avançada al seu temps, posés una terra i la seva gent al centre de la seva vida i per davant de tota la resta.

Un artista és això. I la Núria encara ha estat molt més. La grandeur del que és i vol ser Catalunya.