Aquest dimarts ha mort l'Arcadi Oliveres. Un dels exponents més rellevants de la cultura de la pau a Catalunya ha tingut l'oportunitat, els darrers mesos, d'acomiadar-se d'alumnes, seguidors, ciutadans de carrer que li reconeixen la seva vàlua i mestratge.  El seu nom figurarà entre els més destacats de la cultura de la pau al nostre país, una tradició que ve de lluny, i que en ple segle XX s'interrelaciona en el conjunt de propostes actives d'avenços socials i democràcia internacionals, i que va de Gandhi a Luther King. A Catalunya, pau i democràcia són paraules que han anat de la mà des de llavors.

Especialment a partir de l'organització cívica d'un conjunt de persones que, des dels anys 50, treballen per a l'establiment d'una cultura de la pau a Catalunya. Una pau, vindicada al costat d'una democràcia anhelada, en ple franquisme. Mentre el dictador commemora aquells inefables XXV Años de Paz, a Catalunya, hereus del pacifisme activista, com Lluís Maria Xirinachs, Pepe Beúnza, Fèlix Martí, l'Abad Escarré, Rosa Menassanch, Frederic Roda i més tard persones com el mateix Arcadi Oliveras, l'Àngel Colom, el pare Cassià M. Just, esdevenien els artífexs d'un moviment que relaciona pau i democràcia. Però també drets civils, antimiltarisme i antifeixisme.

En una època inicial, l'església serà el marc idoni del treball, una església catalana i progressista que va des de Sant Medir, que acull la darrera missa d'Escarré al país i la fundació de Comissions Obreres, a Montserrat o als Caputxins de Sarrià. Especialment durant els anys 60. El moviment, que funda col·lectius com Pax Christi, el Grup Cristià de Promoció i Defensa delsl Drets Humans  o Justícia i Pau, anirà progressivament eixamplant-se. L'activisme se centrarà per una banda en tasques de denúncia internacional de la repressió franquista i de la pena de mort, i per l'altra de sensibilització a la població civil en matèria de pau i democràcia. En aquestes accions, plenament transversals, hi col·laboren des de monjos a polítics passant per artistes i empresaris. Per tot això val la pena llegir la tesi de Xavier Garí de Barbarà, Orígens i Evolució del moviment per la Pau a Catalunya (1950-1980). 

Després de més de seixanta anys de l'eclosió d'aquests nombrosos grups que vindicaven la pau com a forma de viure, de relacionar-se entre nacions i entre persones, els seus postulats són de plena vigència i actualitat. I tot i que semblava que l'autoanomenada democràcia espanyola feia posar el focus en la intervenció exterior, en l'acció solidària internacional, al mateix temps que es creava el 2007 de l'Institut Català Internacional per la Pau, els darrers quinze anys de creixement de la consciència sobiranista han fet reorientar, de nou, els moviments per la pau i la democràcia a l'interior del país.

En un context de repressió creixent per part de les estructures de l'estat vers aquells que volen descosir les costures que han quedat estretes, la pau social és de nou reclamada per la ciutadania, i especialment vinculada a l'exigència de democràcia, com a necessitat per a desbordar els obsolets compendis jurídics i legals. Més democràcia és el lema que reclama la majoria parlamentària i la majoria ciutadana.

És ara el moment en que els hereus d'aquest pacifisme transversal prenen la paraula i el relleu a n'Oliveres o a la també malaguanyada Muriel Casals. És el temps de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, que clamen per la pau des de dalt d'un vehicle policial, al mateix temps que exigeixen justícia social, i més democràcia. Que siguin a la presó és símptoma que la lluita de n'Arcadi no és acabada.

Un pacifisme que tal i com recordava Pau Casals, ve de lluny. "Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament."

Enguany, es commemora precisament el 50è aniversari d'aquest discurs de Casals davant l'ONU que celebrarem amb especial dedicació des del Catalonia Talent, i que ens permetrà posar de relleu la necessitat de pau i d'activisme, i la plena vigència d'un discurs i d'un llegat que posa la llibertat dels individus i de les nacions al mateix nivell, i que creu en la cultura de la pau no només com en l'absència de conflicte sino en una forma estructural d'actuar per part d'institucions, governs i ciutadans. Més pau, més governança, més transparència, més consciència, i més democràcia.

Com deia Benito Juárez, "entre los individuos, como entre las naciones, el respeto al derecho ajeno es la paz"