Avui 25 de maig celebrem el Dia d'Àfrica. Celebrar res, després dels tràgics fets de Ceuta d'aquest darrer cap de setmana, és gairebé obscè. Les conseqüències de la desfeta colonial del darrer segle, i el manteniment de les desigualtats nord-sud tenen encara avui més incidència i causen més conflictes que no una pandèmia com la del coronavirus.
I és que, atenent les dades, el continent africà ha viscut d'una forma capriciosa i on sembla que diversos factors han fet que sigui menys dramàtica que en altres llocs. A Egipte, amb més de 100 milions d'habitants, s'han registrat uns 15.000 morts per la pandèmia. A Catalunya, amb uns 8 milions d'habitants, més de 22.000 morts. Les dades de les regions subsaharianes tampoc parlen d'una incidència greu. Els investigadors primer se'n feien creus, esperant una mortaldat descontrol·lada, especialment a les grans urbs com Lagos o El Caire, però finalment no ha estat així. Probablement hi té a dir el factor climàtic, la mitjana d'edat del continent africà, que és la meitat que la d'Europa, o el fet que la població africana hagi patit, en els darrers anys, diverses variants de coronavirus, que hagin fet que gran part de la població fos immune a aquest Sars-Covid19.
El cas és que, malgrat els desajustos provocats per l'emigració al nord del continent i el drama del Mediterrani, fa anys que des de Catalunya s'avaluen les perspectives i oportunitats que Catalunya i Àfrica poden explorar. Foment del Treball va dedicar una de les sessions pre-pandèmia al mercat africà. El runrun hi és, i segueix apareixent puntualment a la premsa, com fa pocs dies a La Vanguardia.
Espanya és el país europeu més pròxim a l’Àfrica, a tan sols 15 km de la seva costa. A través de l’estret de Gibraltar, Espanya és l’enllaç entre els dos continents. Aquesta és una avantatge competitiva per a les empreses de l'Estat, que Catalunya no pot defugir. El corredor mediterrani que impulsi la connectivitat entre Europa i Tànger passant per l'horta valenciana i la costa andalusa, és un complement necessari a la situació estratègica dels ports de Barcelona i Tarragona, que han d'ampliar la seva hegemonia i connectivitat amb el nord d'Àfrica, especialment Egipte i Suez, l'Orient mitjà, Beirut, Trípoli, Alger o Tunis. N'hem estat especialistes des de l'epoca de la Corona d'Aragó i no tindria sentit renunciar-hi ara, volent-nos només emmirarallar en el nord.
Actualment, de les Delegacions del govern es troben fora del territori de l’UE només n'hi ha dues a l'Àfrica. Una al Marroc, i l'altre, oberta els darrers mesos, al Senegal. Paral·lelament, Acció ha tingut delegacions, més o menys puntuals, a Nairobi, Johannesburg i Accra. És una estratègia positiva, anar desplegant l'acció econòmica i política en un entorn que, com diuen les dades, acollirà 2500 milions de persones el 2050.
El sector turístic n'és una oportunitat. La pacificació territorial d'Àfrica que es preveu en els propers anys permetrà establir un perímetre marítim de gran capacitat d'atracció, especialment a l'entorn del Golf de Guinea, que pot substituir, en gran part, el ja explorat Carib o la zona del Sud-est asiàtic. Es tracta d'un espai relativament verge - amb l'excepció del ja consumat Cap Verd -, on el sector hoteler, turístic i immobiliari hi tindrà molt a dir. Paral·lelament, els sectors industrials necessitaran la inversió exterior per desenvolupar-se i és probable que les missions empresarials es vagin incrementant.
En l'àmbit financer, avui es recomana mantenir els fons a economies més solvents com són Egipte, Marroc, Kenia o Sudàfrica. Aquest darrer segueix sent el principal país africà quant a mercats emergents i ocupa una posició rellevant a l'hora d'atraure els fluxos de cartera internacionals. La tendència de finals del 2020 i inicis del 2021, tot i les pèrdues generalitzades per la crisi de la covid19, així ho confirma. De cara als propers tres anys, les previsions són de millora i creixement.
Sovint tenim, des de Catalunya, certa visió paternalista del continent africà, i hi hem contribuït a vegades amb visions folclòriques, fictícies i cinematogràfiques. El mite del gran desconegut és prou veritat, encara. Sense oblidar la necessitat de ser-hi presents, des d'una perspectiva solidària, ens cal també adoptar un nou punt de vista sobre la realitat africana. La tasca feta a Catalunya per entitats com l'Institut Catalunya-Àfrica d'Antonio Pérez-Portabella, el Centre Euro África i en Divaika Kiemba, Africat Cultura Afro-Catalana, l'Espai Àfrica-Catalunya, la Lucre Mba Ndong amb la African Fashion Week de Barcelona, o l'Ousman Umar amb el recent Nasco Feeding Minds aporten aquesta nova visió.
Tot plegat, sense perdre de vista la necessitat de la cooperació, ja que les necessitats, especialment a l'Àfrica rural, encara són moltes i diverses. Em congratulo d'haver contribuït a la fundació de la Delegació d'Amics de Godenu a Barcelona, una regió de Ghana, que va tenir el primer acte fa uns mesos al Cercle del Liceu, i que ens va permetre, després d'un dinar d'amics, recollir una quantitat suficient per ajudar amb una cinquantena de bancades i taules per a una escola de la regió.
Àfrica mereix cent punts de vista diferents, complementaris i diversos: inversió, turisme, capital, solidaritat, formació. Però tots ells necessaris i una oportunitat per a seguir desenvolupant els vincles entre el nostre país i el continent que seran fonamentals per a consolidar la posició estratègica de Catalunya al centre del Mediterrani.
