Ha mort un dels grans mecenes del país, Artur Suqué. Aquesta setmana recordàvem a la Fundació Impulsa Talentum que el Grup Peralada, impulsor del Festival del mateix nom, va ser el premiat en la darrera gala dels Premis Talent Cambra 2020, per una trajectòria impecable de construcció nacional a través de la cultura, situant una localitat petita de l'Empordà a l'epicentre del món de l'escena cada estiu gràcies a una qualitat en les produccions i els intèrprets que no tenia res a envejar a qualsevol altre festival. Artur Suqué encarna la tasca que durant dos segles han realitzat els grans empresaris amb consicència del país, i que ha fet de Catalunya un viver artístic, d'emprenedoria, de cultura i de societat avançada.
El 22 de gener d'enguany també ens deixava Helena Cambó, que va posar el llegat del seu pare a l'abast del país, i que avui podem veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya. I fa poques setmanes coneixiem la donació de Rafel Tous d'art conceptual al MACBA, la més gran de la història del museu. Són notícia per divers motiu les figures de Suqué, Cambó o Tous, que en l'àmbit de les arts escèniques i plàstiques deixen un llistó elevadíssim. Perquè són pocs al país que poden seguir l'estela de cognoms així en la promoció, respecte i divulgació de les arts. Parlem també del centenari del Baró Thyssen, que s'escau enguany. A Catalunya podem gaudir de gran part del seu llegat gràcies a la intervenció de la seva esposa, Carmen Cervera, també col·leccionista. Parlem també del nostre President d'Honor, Antoni Gelonch, que va depositar recentment la col·lecció de gravat més important de Catalunya al Museu de Lleida. Parlem d'Antoni Vila Casas, també premiat els darrers anys per la nostra fundació, per una vida dedicada a cuidar dels artistes catalans, i els museus del qual són un referent internacional, repartit per les diverses seus del territori català.
Coneixem alguns dels grans mecenes del país que han abocat la seva generositat a la promoció de les arts, potser perquè l'art és quelcom més visual i, sovint impactant, i potser no coneixem tant els que han apostat pel mecenatge científic, a vegades vinculat a la investigació o a la solidaritat. Em venen al cap, en aquest cas, més noms d'institucions que no de persones: Fundació La Caixa, IDIBAPS, Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, La Marató... però també alguns noms i cognoms: Grífols. Esteve, Koplowitz, Barraquer. O l'admirat Josep Carreras, que ha dedicat part de la seva vida, a la lluita contra la leucèmia.
El cas més curiós de llegat a la societat que recordo dels darrers anys, però, és l'inefable Muñoz Ramonet, volent guanyar-se el cel que no va conrear en vida, deixant palau, pintures i llegats a la ciutat de Barcelona. I em plau sempre que escolto la Caballé recordar que els Bertrand pagaren els estudis musicals de la que fou millor soprano del món, directament als mestres, perquè els pares potser s'ho haguéssin gastat en dinar un pèl millor. Capítol a part, i ben llarg, mereixen els empresaris que es decidiren al sector editorial, o a impulsar entitats com Òmnium Cultural, des d'una reflexió política i econòmica molt ferma. Casos ben diversos els dels mecenes del país.
Per a ésser mecenes hom dirà, llegint aquesta llista que en cap cas vol ser exhaustiva, que a més del bon gust, d'una consciència solidària, social, artística o política, i d'una generositat vers el país a qui se cedeix el llegat, també cal una solvència i un compte corrent que no passi penúries. És obvi que un Rembrandt o un Plensa, o finançar la recerca en oncologia, no són a l'abast de tothom.
Tanmateix, deixant de banda el no gens menor assumpte econòmic, sí que és possible des de les economies més modestes -sense acabar de ser migrades-, encetar una col·lecció artística que ens permeti, progressivament tenir representats estils o autors diversos. Podem exercir de mecenes puntual d'autors que, tot i no tenir una signatura cotitzada, es dediquen professionalment a l'art, a l'escena, a la música. Perquè finalment, la relació amb l'artista, conèixer el que fa, seguir-ne la trajectòria, acompanyar-lo a les inauguracions, divulgar-ne l'obra a les xarxes, a més a més de comprar-li, de tant en tant, un parell d'aquarel·les, és la tasca més gratificant que pot fer un ciutadà anònim de carrer, que estima les arts.
I fer-ho també, quan arriba La Marató, i aquells milions de catalans i catalanes són cridats a files, i ho fan de grat, aportant milions d'euros en conjunt a la investigació científica. En altres casos, pagant la quota religiosament, apostant per entitats solidàries, de suport internacional o local, en assumptes que van des dels drets civils i socials a la salut, passant per la infància o la construcció d'infraestructures.
La passió per cooperar, o la passió pel col·leccionisme i la divulgació són cares d'una mateixa moneda que els catalans fem des que som poble i nació. No tots podrem ser uns Suqué o uns Cambó, però si hi dediquem una part del nostre pecuni diari, per comptes de dedicar-lo a un cafè o a un gintònic, tenim l'oportunitat de tenir una bona col·lecció d'obres en paper d'artistes reconeguts o de marfils japonesos, d'impulsar la carrera d'una soprano jove acollint-la a casa quan ve de comarques a estudiar, o en l'àmbit de la ciència, aportant periòdicament una quota que faci millorar el país i la qualitat de vida de tots plegats. Les seves aportacions a l'art, a la ciència, al país, podran ser menors, però no per això són menys importants.
Perquè per ser mecenes, finalment, només cal una cosa: voler ser-ho i administrar-se un pèl millor.