Aquest 1 d’octubre Europa celebra el Dia de les Fundacions i els Donants, una commemoració que pretén conscienciar als ciutadans sobre la contribució positiva del mecenatge en la millora de la qualitat de vida de la societat, tant des del punt de vista assistencial, sanitari, educatiu i cultural, entre altres. Les fundacions, nodrides de fons propis d’un llegat o d’aportacions privades i/o públiques, sovint supleixen la manca d’atenció dels poders públics. Catalunya en té centenars d’exemples. Només cal repassar la llista d’associades a la Coordinadora Catalana de Fundacions per valorar l’ampli ventall de serveis a la col·lectivitat oferts per aquestes entitats sense afany de lucre.
Per desgracia, de vegades les institucions no tenen prou consciència d’aquesta voluntat d’aportar a la societat sense demanar res a canvi. Em refereixo en concret al sector cultural, on hi ha museus fora de Barcelona fruit de personalitats com Antoni Vila-Casas, Josep Guinovart, Carmen Thyssen, Lluís Bassat o Joan Abelló.
S’ha parlat prou del rebuig de l’Ajuntament de Barcelona a acollir una seu de l’Hermitage, franquícia del museu de Sant Petersburg pel la que altres capitals europeus segur que s’hi implicaran. Una oportunitat perduda per atraure turisme de qualitat.
Recentment va transcendir que l’artista d’origen irlandès Sean Scully deixava Barcelona fart de sentir parlar català en les reunions a què assistia. (De veritat¿??). He esbrinat una mica i sembla que el motiu real seria un altre, semblant al cas de l’Hermitage: no hi apreciava un interès real a la Casa Gran. En l’època de l’alcalde Trias es va embastar les bases per constituir una fundació, amb edifici emblemàtic a la muntanya de Montjuïc, que encabiria les 250 obres que el artista donaria a la ciutat. Amb el canvi de color polític i l’arribada de l’equip Colau, amb l’afegit d’alguna altra circumstància personal, el projecte va romandre en l’oblit. Ja sabem que en matèria pictòrica tenen altres gustos com colorejar l’asfalt dels carrers.
Tinc més exemples de desídia. La donació d’una col·lecció important de llibres i documents de temàtica esportiva va ser rebutjada fa anys per una biblioteca pública d’una població costanera amb l’argument de “no hi ha espai”. Aquest precedent em du a donar gratuïtament amb una certa periodicitat volums ja amortitzats de la meva biblioteca a Llibre Solidari, una ONG que contribueix a l’alfabetització dels nouvinguts amb el que guanya de la venda a baixíssim preu dels libres aportats pels molts mecenes anònims.
Al País Valencià hi ha un cas que em revolta especialment perquè conec l’afectat. Gustau Puente és un artista català reconegut internacionalment pel seu pas per l’alta costura. Amb taller propi, dissenyador entre altres del vestit de boda de Rosario Nadal, considerada fa anys la dona més elegant d’Espanya -aquest mes la revista Vanity Fair ho evoca-, el pas a la jubilació el va suplir artísticament amb el dibuix de figurins i el disseny de tapissos de gran format que ha exhibit al Reial Cercle Artístic de Barcelona, l’hotel Eurostars Grand Marina i a Lisboa, entre altres. Resident des de fa dos anys en una població valenciana, després d’exposar la seva obra durant la pandèmia, va tenir la brillant idea de voler donar a l’Ajuntament una quinzena d’obres perquè romanguessin en propietat del consistori i així decorar espais públics ara desnodrits d’art. L’oferiment va ser rebutjat de mala manera, sense tacte.
Darrera de tanta negació penso que potser també hi ha una mica de mandra, “massa feina”.
