Catalonia Talent

Catalonia Talent
Opinió

Consolidem el lideratge logístic

Comunicació
7 de juny de 2021

Ara que s’està debatent sobre la conveniència o no d’ampliar l’aeroport de Barcelona seria bo reflexionar serenament i sense demagògies barates sobre el que representa aquesta infraestructura per al progrés econòmic i social del país, però també per al nostre benestar personal i familiar. El tràfic aeri és proveïdor de turisme, per suposat, però també d’activitat comercial i de vitalitat econòmica. Barcelona necessita un aeroport competitiu que pugui enllaçar amb les cinc continents.

Des del respecte a l’entorn natural i al valor ecològic de la zona humida del delta del Llobregat cal apostar pel creixement d’un aeroport situat en un enclavament privilegiat encerclat d’infraestructures de primer ordre en un radio de pocs quilòmetres. Barcelona, sense ser capital d’estat ni capital econòmica, ni polígon industrial líder en termes europeus, ostenta sens dubte la capitalitat logística del continent. Per una successió de fets: infraestructures i logística per terra, mar i aire. Paris, Frankfurt i Milà, capitals econòmiques, no tenen mar; Rotterdam, Hamburg, Marsella o Atenes, amb bons ports, no disposen d’un aeroport competitiu. A això cal afegir la xarxa d’autopistes, el tren d’alta velocitat amb ample europeu, la Zona Franca i el seu parc logístic, el port comercial líder en creuers i una Fira capdavantera en uns quants sectors punters. Tot això a tocar d’una ciutat com Barcelona i la seva corona metropolitana amb quatre milions i mig d’habitants.

Aquesta capacitat logística fa que el trànsit de contenidors permeti la gestió intermodal de transport -vaixell, avió, tren, camió- en qüestió de pocs minuts. Amb la frontera francesa a menys de 200 quilòmetres i amb ciutats com València i Saragossa entre 300 i 400. Hi ha alguna raó més per no urgir el corredor mediterrani?

Als detractors de tota activitat que pot suposar molèsties -tot progrés genera servituds- els hi pregunto com volen tenir en 24 hores a casa un producte comprat còmodament des del sofà a Amazon o AliExpress si no disposem d’un aeroport amb possibilitat d’aterratge de grans avions de càrrega que et duen el producte des de la Xina o des d’Estats Units.

Aquesta situació estratègica no es pot deixar perdre. A l’hora de fixar les seves fàbriques o centres logístics els inversors fixen una sèrie de variables que condicionen la seva decisió. Recordo que Jordi Pujol, quan valorava l’aterratge de multinacionals japoneses els anys 80, deia gràficament que “aquests empresaris introdueixen una sèrie de dades a l’ordinador -productivitat, clima laboral, cost de la vida, infraestructures, tradició industrial, mercat potencial, seguretat jurídica, etc-. i “la màquina” els hi dona com a resultat Catalunya”. Més enllà de la metàfora, la realitat s’acosta bastant a aquest dibuix. Quan falla algun d’aquests supòsits, la prioritat dels inversors pot ser una altra.

La realitat és tossuda i no podem pretendre viure en un paradís quan habitem en una ciutat creada fa dos mil anys amb el conseqüent creixement urbanístic no sempre ordenat ni socialment equitatiu. Alguna peça afegida al Monopoly pot fer grinyolar l’equilibri territorial, la cohesió social o el respecte mediambiental. Per això és bo que es dialogui, es confrontin alternatives i es consensuï la resposta.

Dir “no” sistemàticament als creuers del port, a l’Hermitage, a l’ampliació de l’aeroport, a la no instal·lació d’indústries o a l’obertura de nous eixos viaris ràpids, basant-nos únicament en un “desideràtum” propi de la il·lusió dels mons de Yupi, conduiria a la ruïna, a la manca de competitivitat i a situar Barcelona en la marginalitat quant a incubadora de talent i locomotora empresarial. És això el que volem?

Això sí, hem de vetllar perquè això sigui compatible amb respecte a l’entorn. Som a temps de fer-ho bé sense pedaços temporals, sinó amb visió de futur, amb una generació en l’horitzó. Ja entenc que això és difícil d’assumir pels polítics que tenen com objectiu les eleccions immediates. O també per plataformes populistes acostumades al no sistemàtic. En comunicació de crisi hi ha dos termes anglosaxons per referir-nos a l’oposició a acceptar certes servituds del nostre confort com ara que els pals de l’electricitat d’una comunitat passin pel nostre jardí. Un és l’”efecte Ninby” (“Not in my back yard”, o sia, “no en el pati de darrera”), referit a l’oposició ciutadana a un bé comú. Hi ha un altre, que afecta als polítics conscients de la conveniència de fer determinades actuacions com pot ser un embassament, una carretera o una incineradora però que no volen que es faci durant el seu mandat (“efecte NIMTO”- “Not in my term office”-) perquè els pot perjudicar electoralment.

El nou Govern català s’ha trobat a la taula molts deures per fer. La seva composició amb dos partits més un extern que el condiciona no farà fàcil l’embat de les grans decisions estratègiques de futur. Sort i encert!

Contingut relacionat

FGC Turisme
Carregant...
x