Catalonia Talent

Catalonia Talent
Opinió

Òmnium, de tots

Comunicació
3 d'agost de 2021

Articles

Ara fa seixanta anys l’entusiasme de cinc empresaris patriotes va subscriure les bases d’Òmnium Cultural, l’entitat que defensa la llengua, la cultura i la identitat catalana amb una massa social que supera els 180.000 socis, entre els quals m’hi compto.

D’aquells cinc pioners (Lluís Carulla, Joan B. Cendrós, Fèlix Millet, Pau Riera i Joan Vallvé) n’he conegut personalment dos, Lluís Carulla i Joan Baptista Cendrós. Del primer, a més, he tingut el plaer i l’honor de compartir professionalment durant més de deu anys amb la seva família l’empremta que va deixar en la Fundació Carulla amb la concessió del Premi d’Honor, altres guardons en camps com l’ensenyament, el lleure i la immigració, la salvació i potenciació de l’Editorial Barcino i la construcció del Museu de la Vida Rural, tot un referent etnogràfic. A Cendrós el vaig entrevistar per a El Correo Catalán a finals dels 70 en el regi Palau Dalmases del carrer Montcada. Recordo la seva bonhomia, la seva passió pel país i les ganes de tirar endavant mil-i-un projectes. Genís Sinca l’ha biografiat magníficament.

A Carulla, inventor de les sopes Avecrem, i Cendrós, del massatge facial Floïd, els unia també la seva vocació editora i col·leccionista. Ambdós obsequiaven als amics per Nadal amb obres literàries, gràfiques o artístiques que enaltien els valors, la història i la identitat catalana. En el cas de Carulla, es compta ja amb més de cinquanta volums de la Nadala. Pel que fa a Cendrós, conservo la medalla dels Països Catalans dissenyada per Subirachs, el tapís amb la senyera de Grau Garriga i el llibre “Vuit odes a Barcelona” què em va regalar.

En l’edició d’aquest darrer volum, l’any 1971, escrivia Cendrós: “en l’ordre espiritual autèntic (Barcelona) continua llanguint sota unes circumstàncies contra les quals mai no ha deixat de remoure’s amb una obstinació i una fe forçosament somortes que un dia -no en dubto pas- triomfaran a plena llum, fins a un total recobrament…”.

Els inicis no van ser gens fàcils. Constituït l’11 de juny de 1961, Òmnium va ser suspès l’any 1963 després d’un registre policial posterior a les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde i no va ser legalitzat fins al 1967. Els bisbes de Barcelona, Gregorio Modrego, i de Girona, Narcís Jubany, van intercedir-hi davant el ministre d’Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, al setembre de 1964. El prelat de Barcelona invocava concretament “els desitjos d’uns senyors barcelonins, fervents catòlics diocesans meus, els quals tenen sol·licitada l’aprovació d’una entitat destinada a fomentar la cultura catalana en les manifestacions del seu idioma, literatura, art, folklore… anomenada Òmnium Cultural i que afirmen seriosament que els seus projectes i les realitzacions corresponents són alienes a tota intenció i actuació política”. La missiva del prelat Modrego acabava  implorant “l’aprovació de V.E. ha de satisfer a un bon sector de catalans que desitgen fomentar els valors culturals d’aquesta estimada regió, dins de la unitat d’Espanya”. No hi va haver manera.

L'Òmnium, a més de la malfiança del franquisme, tampoc gaudia de simpatia entre les esquerres i el president Josep Tarradellas. Com és sabut, el president a l’exili recelava de  l’Òmnium, els monjos de Montserrat, el PSUC i Jordi Pujol perquè considerava que tots ells atemptaven contra la unitat antifranquista que ell volia encarnar en exclusiva.

L’entitat, conseqüent i lleial quant als seus objectius fundacionals, ha cobert durant lustres un espai des de la societat civil que, o bé no podien assumir unes institucions prohibides en el moment constitutiu, o bé calia sacsar-li les consciències contra l’encotillament i els condicionaments de la tasca governativa diària.

Aquella expressió de Cendrós –“una obstinació i una fe forçosament somortes que un dia -no en dubto pas- triomfaran a plena llum, fins a un total recobrament…”- són plenament vigents, en llista d’espera. El processament, judici i condemna de l’actual president, Jordi Cuixart, no són aliens a aquesta voluntat d’incidència política. És arran d’això, pel missatge ètic de Cuixart i també pel l’exemplaritat de Carulla i Cendrós, que em vaig fer soci.

 

Temes omnium culturaljordi pujoljosep tarradellasjordi cuixartcendrósmilletcarulla

Contingut relacionat

FGC Turisme
Carregant...
x