Catalonia Talent

Catalonia Talent
Opinió

Nínxols de talent

Comunicació
8 de març de 2021

La creació d’una Agència Espacial de Catalunya i l’anunci del llançament de dos nanosatèl·lits han aixecat polseguera política –“l’espai no és competència autonòmica” s’ha dit des del govern espanyol- i un punt de befa com si pretenguéssim anar a Mart. Res més lluny de la realitat. Amb 18 milions d’euros de pressupost en quatre anys no dona per gaire més que per observar el territori, prevenir fenòmens atmosfèrics i contribuir a la connectivitat del 5G -l’internet de les coises- a Catalunya, que és un dels reptes de la societat del coneixement que ens ajudarà a ser més competitius. 

Llegint fa uns dies la inversió en biotecnologia territorialitzada per comunitats autònomes m’adonava que mentre Catalunya liderava aquest concepte amb 600 milions d’euros l’any 2019, dues determinades comunitats havien destinat sis i quatre milions, respectivament. La pregunta que em vaig formular tot seguit és: Es pot fer alguna cosa de profit amb quatre milions?. Val la pena abocar recursos que no duran enlloc? Cal especialitzar-se.

És massa habitual l’obsessió per voler tenir tot, per voler fer tot, per no ser menys que el veí. En el comportament humà, però sobretot en l’institucional. No només tenim aeroports sense companyies que vulguin fer aterrar els seus avions i autovies sense vehicles, també museus d’art contemporani, sales de concerts, ponts monumentals signats per un enginyer o arquitecte de renom… i centres de recerca. Totes les comunitats pretenen tenir de tot. Com al Berlin reunificat, en què tots els equipaments culturals estaven duplicats, però allò havien estat dos estats antagònics i barrats. 

De tots aquests equipaments o infraestructures, quants realment són competitius o centres de referència internacional?

Fa uns anys, quan l’Ajuntament de Barcelona era business friendly, em van encarregar un informe sobre exemples d’estratègies emprades per altres ciutats europees per a atraure inversions, turisme de luxe i  professionals i investigadors de prestigi. En definitiva, atraure capital i talent. Entre altres mesures proposava centrar els esforços en uns quants sectors d’activitat on comptàvem amb prou experiència i fonaments per constituir veritables clústers competitius. La meva radiografia apostava per potenciar la biotecnologia i biofarmàcia, la indústria tecnoalimentària, l’aeroespacial, l’audiovisual i els videojocs i el motor, sectors en que ja teníem bases sòlides. 

Comptem amb una àrea barcelonina que es configura com un fantàstic “hub” on conflueixen una massa de població urbana que supera els quatre milions d’habitants, un port comercial líder de creuers a la Mediterrània, un aeroport internacional, tren d’alta velocitat connectat amb la frontera, xarxa d’autopistes, Zona Franca i centre logístic, a més d’universitats tècniques i escoles de negocis, centres de recerca científica -alguns d’ells de referència mundial- i polígons industrials. Un “hum” que ajunta indústria, recerca i logística de transport intermodal. Creació i exportació.

Amb això no n’hi ha prou. A l’hora d’invertir o de deslocalitzar, les empreses analitzen factors com mercat potencial, productivitat laboral, fiscalitat, seguretat jurídica, clima social, qualitat de vida, nivell d’integració social, coneixement d’idiomes, agilitat administrativa, etcètera. Una debilitat de Barcelona que s’apreciava en el treball de camp entre els executius estrangeres residents era precisament l’excessiva burocràcia i l’escàs coneixement d’idiomes entre els funcionaris.

Per esdevenir un clúster del motor, per exemple, a Catalunya comptem amb indústria fabricant d’automòbils i motocicletes i la corresponent indústria auxiliar, el circuit de Barcelona-Catalunya a Montmeló, l’IDIADA del Vendrell i un parc de motocicletes rècord europeu més una aposta decidida ara pels vehicles elèctrics. En paral·lel, en l’aspecte esportiu tenim un planter de pilots de motos, trial i  motocross campions mundials durant vàries generacions, hereus de una tradició de curses que es remunta a la penya Rhin, les 24 Hores o la fórmula 1 a Montjuïc. Per arrodonir el clúster i guanyar influència, recomanava gestionar que la Federació internacional de Motociclisme s’ubiqués a Barcelona. Aquí topem amb un factor aliè, però determinant. Actualment es troba a Mies (Suïssa), amb l’avantatge fiscal que això suposa, i aquí sense estat Catalunya no hi pot competir.

Per al sector biotecnològic, una oportunitat que citava el meu informe era crear una fira monogràfica, com ja s’ha fet amb l’alimentació, la farmàcia i els videojocs i des d’aquest any amb la indústria audiovisual.

Massa vegades ens emmirallem en altres territoris amb recursos financers propis que suposadament neden en l’abundor, la qual cosa és relativa. Sense cofoisme, tenim fortaleses i oportunitats que depenen fonamentalment de nosaltres mateixos, el que passa és que hem d’encertar en la tria dels nínxols on podem marcar la diferència. Per això no ens preocupem perquè l’Agència Espacial de Catalunya no es durà a Mart, l’important és que ens posarà al dia en matèria de tecnologies de la comunicació i ens permetrà conèixer millor el nostre territori, combatre el canvi climàtic i millorar les collites.  Autogestionadament, sense dependre del “manà” de cap poder central. 

Hi ha potencial i ganes d’innovar. Afloren les start-up i cada cop hi ha més joves emprenedors que s’obren camí en un escenari incert on triomfar. Catalunya no és conservadora. Hi ha una comunitat autònoma on el 40 per cent de la població activa és funcionària i on quan es pregunta als joves què volen ser de grans la seva aspiració és substituir als seus pares en un pupitre de l’administració. Curiosament està a la cua en renda per càpita i és beneficiària del fons de compensació territorial espanyol i dels fons de cohesió europeus. Catalunya, pel contrari, és contribuent net.

Contingut relacionat

Carregant...
x