Catalonia Talent

Catalonia Talent

Entrevista a Núria-Anna Salas, guanyadora del Premi Talent 3D en l'edició de 2017

3 de setembre de 2019

Converses amb Talent

Si Núria-Anna Salas (Barcelona, 1967) es reencarnés en un animal tindria molts números de fer-ho en un ratolí de laberint, d’aquells que sempre troben un nou camí per explorar. La curiositat que encarna el ratolí, però, no neix del no-res. De ben petita, el seu pare -mentor i referent en moltes coses- li va comprar un cavallet de pintar per ensenyar-li les tècniques de dibuix i de pintura. Uns quants anys més tard, se la veia recollint el Premi Talent 3D en la gala de 2017 per la seva “Tassa i plat Flor de Barcelona”, en honor a Puig i Cadafalch. El mateix va fer amb la seva passió pel mar, ensenyant tant a la Núria com als seus dos germans a navegar. El resultat? La seva participació com voluntària tant en els Jocs Olímpics de Barcelona ’92 com en els de Rio ’16 en la categoria de vela. I, és clar, a Tòquio ’20 no hi podia faltar. Finalment, la seva germana gran li va ensenyar a dibuixar plànols a escala natural amb guix al terrat de casa els avis. I aquella és la llavor que l’ha acabat aparellant amb el món del maó. Conversem al CaixaForum de Barcelona amb l’encarregada de l’Àrea de Producció dels Premis Talent que, malgrat ser barcelonina, es defineix com una mescla de l’harmonia japonesa i l’alegria brasilera.

Què és el talent per a tu?

El talent és una llavor que tots portem dins. Hi ha gent que la fa germinar més que d’altres i és l’esclat d’una intel·ligència i una aptitud per desenvolupar certes coses. Hi ha persones que només tenen una llavor i n’hi ha d’altres que en tenen moltes.

El teu cas és el d’una sola llavor o de diverses a la vegada?

Jo tinc tot un planter de llavors, sóc una persona molt curiosa i inquieta. Per oportunitats que he tingut a la vida, sóc enamoradissa de moltes coses i una mica tastaolletes: assajo per arribar a certs objectius i si no els acabo assolint doncs... fins aquí. Tiro la tovallola i a per una altra cosa, que el món no s’acaba.

En què creus que tens més talent?

En el món artístic i plàstic, això és evident. Nosaltres som 3 germans. L’avantatge de ser la mitjana és que els pares tenen molts ulls pel fill gran -la seva primera experiència com a pares- i pel petit -se sol dir que és el mimat-. I jo, a l’estar al mig, ja he tingut el gel trencat de ma germana gran i amb la mirada dels meus pares posada en el germà petit m’he anat escapolint i anat buscant la vida. Fent a la meva manera -sola i autodidacte- he anat descobrint moltes coses. Si que és cert que el meu pare, com a bon pintor que era -a més de la seva feina com a pèrit industrial-, ens va posar un cavallet a cada fill i ens va ensenyar a pintar de ben petits. Tots tres germans hem tingut aquesta habilitat de dibuixar i pintar. I després el mar és un altre tema heretat, ja que el meu pare era monitor de vela i patró de iot, i ens va inculcar aquesta habilitat.

Ara que parles de la vela... tu vas ser responsable dels voluntaris de mesurament d’embarcacions de vela durant els Jocs Olímpics de Barcelona

En aquella època érem socis d’un club nàutic on feia vela amb el meu germà petit i el meu pare. Aleshores, en el moment en què Barcelona és escollida seu olímpica ja estàvem inscrits com a voluntaris i ens van designar la vela. Com en aquell període jo estava estudiant Aparelladors, em van agafar com a responsable d’un grup de 7 voluntaris -entre el quals es trobava la Infanta Cristina de Borbó- a Mesurament  d'Embarcacions sota les ordres d'un oficial de la Federació Espanyola de Vela, en Lluís Miquel, a qui vaig tenir el gran plaer de tornar a veure a Rio 2016, quan per una entrevista en un diari va saber on localitzar-me i em va venir a trobar. Amb ell controlàvem els vaixells de la classe olímpica Flying Dutchmann -tipus d’embarcació de vela lleugera-. La nostra tasca era realitzar el control aleatori de mesurament de les embarcacions dels diferents països abans de que sortissin a navegar -una mena de control sobre mesures i pesos reglats per normativa aplicat a les embarcacions-.

Però no t’has quedat aquí. També has estat voluntària als Campionats Europeus de Waterpolo de 2018 a les Picornell, als Jocs del Mediterrani de Tarragona... i fins i tot has format part del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Rio 2016.

A Rio vaig ser a vela també. Com abans et miren el currículum, van veure que jo era Enginyera Tècnica en Domòtica i em van agafar a l’àrea tecnològica per portar el control del cronòmetre amb l’equip Omega de les regates en les pantalles de televisió. La meva feina consistia en anar visualitzant la navegació dels velers, contactar amb els vaixells jurats i anar informant a la premsa i al comitè olímpic del desenvolupament de la regata i de l’ordre d’arribada de les embarcacions. Allà vaig ajudar a desenvolupar una plataforma de voluntaris carioques per acollir voluntaris d'arreu del món a les seves cases particulars, ja que a dos mesos de l'inici del Jocs, el Comitè Organitzador ens va dir que no ens oferien allotjament gratuït i que ens havíem de buscar la vida. El Comitè Olímpic Brasiler em va agrair la iniciativa.

I als Jocs Olímpics de Tòquio 2020 també hi tens pensat participar?

Sí, de fet ja hi estic inscrita. Aviat contactaran amb cadascun de nosaltres per fer-nos l’entrevista i saber on ens col·locaran. Suposo que pel currículum que porto em tornarà a tocar vela.

Estem fent l’entrevista al CaixaForum, que es troba just al davant del Pavelló Alemany. Quina relació amaguen ambdues edificacions?

L’any 1929 es va celebrar l’Exposició Internacional de Barcelona i es va urbanitzar tot l’espai que va des de plaça Espanya i l’avinguda Maria Cristina i fins la muntanya de Montjuïc construint tot de pavellons per poder realitzar l’exposició. Aleshores, hi havia pavellons de tots els països: el de Finlàndia, el d’Alemanya, el de França... I de tot allò hi van haver pavellons efímers -construïts per a l’ocasió i demolits un cop s’acaba l’esdeveniment-, però també d’altres que es va quedar. I entre aquests darrers hi havia el Pavelló Alemany, construït per Mies van der Rohe -un gran arquitecte alemany-. Pensa que aquesta construcció sembla súper moderna ara mateix, així que imagina’t l’any 1929. El que passa és que amb la Guerra Civil espanyola es va degradar i va quedar semi abandonat. Tanmateix, amb la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona es va recuperar.

Això pel que fa al Pavelló Alemany... i el CaixaForum?

L’arquitecte que va dissenyar l’entrada durant la rehabilitació d’aquest edifici, el japonès Arata Isozaki, va pensar com resoldre-la, perquè havia de transformar l’accés del CaixaForum del que havia estat l’antiga fàbrica Casaramona -dissenyada per Puig i Cadafalch-. Aleshores, Isozaki es va fixar en el Pavelló Alemany que queda al davant i el va emmirallar, però fent una imatge inversa. Així, tal i com veus que el Pavelló Alemany puja cap amunt partint des de la línia de cota zero, aquest baixa cap avall des del mateix punt i utilitza els mateixos materials, blancs, purs, de línies minimalistes, netes i impol·lutes.

Quin és l’espai que més has gaudit ambientant?

En la meva formació he estudiat 5 anys de Delineant Projectista, 3 anys d’Aparelladors i vaig acabar la carrera anant als Estats Units, on em vaig especialitzar en Domòtica a la Universitat de Miami. El que passa és que vaig tornar amb la titulació nord-americana i en arribar aquí no sabien ni el que era. Aleshores vaig continuar en la meva línia de Projectista, però se’m va fer coll amunt seguir en la mateixa línia del dibuix tècnic, perquè resulta que jo treballo com a tal a l'Administració Pública i en aquest camp tot és molt delimitat. A més, com que la meva actitud és molt dinàmica, necessitava desenvolupar alguna cosa més divertida. Aleshores, vaig pensar que el millor seria estudiar alguna cosa creativa i vaig encaminar-me cap al món del disseny d'interiors i de l’arquitectura efímera, així que vaig seguir estudiant.

Arquitectura efímera?

Ve a ser el disseny de pavellons pel que són les exposicions universals, stands de fires, escenografies per a teatre, televisió, pel·lícules, showrooms, disseny d’exposicions i museus, etc. Són construccions o instal·lacions no permanents, que es construeixen i es demoleixen.

Aleshores, l’espai que més has gaudit ambientant...?

L’espai per a una sèrie de TV3 que es deia Infidels quan treballava de becària. A més, vaig tenir l’oportunitat de conèixer i conviure amb els actors i altres professionals, construir els sets segons els plànols i treballar d’ambientadora i atrezzista en la gravació dels episodis. Em va encantar, per mi aquesta seria la meva professió estrella. Però vaja, sóc funcionària i estic en aquest món més acotat. D’altra banda, ser funcionària amb les crisis que hem patit -especialment en el món de la construcció-, m’ha garantit un sou -cosa que agraeixo- però el meu tarannà no és el de ser funcionària. Sóc molt inquieta i sempre tinc idees renovadores, però canviar les formes de fer en el món de l’Administració no és tan fàcil i això em lliga de mans i peus.

Precisament t’anava a preguntar per la teva vessant com a funcionària. Has estat 15 anys a l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat -arribant a formar part del Gabinet d’Alcaldia-.

Vaig estar un any al Gabinet d’Alcaldia, fent de secretària de l’actual alcalde per les tardes. Tanmateix, aquesta tasca no va ser ni la més ni la menys important per a mi, tots els llocs que he ocupat són igual d’importants. Realment estic contenta d’haver arreu on m’han designat, no me’n penedeixo de res perquè de tot arreu se n’aprèn i per a mi això és vital. M’encanta tocar totes les tecles perquè sóc una persona que m’agrada estar preparada pel que sigui. I sé que mai a la vida em quedaria sense guanyar-me un tros de pa, perquè em busco molt la vida i no em quedo ni un dia quieta sense haver après alguna cosa.

També has estat 13 anys a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Em dius que el tarannà del funcionari no fa per a tu, però no et fa sentir més realitzada el fet de prestar un servei públic?

Sí, evidentment a mi em fascina el servei a les persones i m’encanta fer-les felices, ajudar-los, explicar-los i que marxin de l’ajuntament amb temes resolts. Tal i com em defineixo al Facebook, sóc una “catalana comboianta”. Això significa que m’agrada organitzar coses per veure un somriure a la boca de la gent i que gaudeixin del que estan vivint. No m’agrada veure tristes a les persones. De fet, quan jo era petita sempre deia que seria arquitecte i que dibuixaria una casa per a aquells nens dels que la mare em deia que es morien de gana a l'Àfrica quan jo no volia menjar... o que es quedaven orfes, perquè allà en aquella casa hi serien acollits i feliços.

També he vist que parles 6 llengües -català, castellà, anglès, francès, portuguès, italià- i entenc que això t’ha permès estar en contacte amb gent de diferent procedència. Creus que el talent és un llenguatge universal o té particularitats en cada comunitat?

El talent és universal i el porta la persona, sigui en una gran ciutat, en el Desert d’Atacama o enmig de l’Amazones.

En podem aprendre alguna cosa de la resta de cultures?

És molt important viatjar, perquè se n’aprenen moltes coses. Des de les més simples i senzilles -com posar el fil en un ham per poder pescar i menjar aquell dia- fins a coses estrambòtiques -el traç i el càlcul de l’enginyer aeronàutic que pot dissenyar un coet-.

I a l’inrevés? Què pot aprendre la gent de fora dels catalans?

El nostre caràcter d’emprenedors i de persones serioses. Jo vaig anar a viure a Madrid un any i em vaig presentar en un empresa d’enginyeria per una feina de Projectista. Entre 30 persones i escaig que érem em van escollir a mi perquè -tal i com em van comunicar- era catalana. Em van dir que els catalans teníem fama de persones responsables, serioses, assenyades i que fan bé la seva feina. O sigui que, vulguis o no, ens veuen com a persones que per al món laboral ens escullen i ens admiren molt.

No podia no preguntar-te per la “Tassa i plat Flor de Barcelona”, que et va fer mereixedora del Premi Talent 3D en la gala de 2017. Com va ser el procés creatiu?

Com hauràs vist en el meu currículum, jo no sóc dissenyadora industrial, però tota la vida he tingut idees. Tinc un amic que sempre em deia que hi havia uns premis als que em podria presentar, donat que m’agrada molt tot el que té a veure amb la creativitat. Aleshores, davant la seva insistència, em vaig llegir les bases del concurs, tot i que ja només quedaven dos dies perquè es tanquessin les inscripcions. En l’edició de 2017 el tema era Puig i Cadafalch -en motiu del seu 150è aniversari- i vaig pensar en alguna cosa pràctica: una tassa de cafè. El problema és que el temps era limitat i estava fins al capdamunt de feina, així que vaig acudir a una arquitecta que treballava amb mi a l’ajuntament -la Bàrbara Tanco- perquè m’ajudés a perfeccionar-la i a fer els renders del disseny, mentre jo m’encarregava de fer els plànols i la memòria descriptiva. I res, al final vam presentar la tassa com a duet i vam guanyar. Aviat la produiran per comercialitzar-la.

Per què vas decidir unir-te a la Welcome Society Talent després?

Sóc una persona a qui li costa poc apuntar-se en un merder i en Bru Recolons em va proposar formar part de la Welcome per portar l’àmbit de producció i d’organització dels premis, el disseny d’espais si fem exposicions... I clar, no em va costar res dir-li que sí.

I com ha estat l’experiència d’ençà fins aleshores?

Meravellosa. Com sóc una persona que m’encanta socialitzar, he tingut l’oportunitat de conèixer aquesta família de talentosos que és la Welcome, gent maquíssima amb vides molt interessants. A més, també m’agrada intercanviar idees amb persones d’altres àmbits i descobrir i aprendre, com he dit abans.

També he vist que des de fa 17 anys ets Secretària General d’AMITS (Associació de Mestres Industrials i Tècnics Superiors). En què consisteix aquesta associació?

Jo vaig fer la Formació Professional (FP) antiga -que era de 5 anys-, després vaig fer la carrera universitària i després vaig tornar al món de la Formació Professional quan ja existia el Grau Superior. Sóc defensora a mort de la FP, la qual en aquest país encara es menysprea, mentre que a Europa està considerada com a estudis superiors, al mateix nivell que la universitat i, de vegades, amb més prestigi i tot.  Aleshores, quan vaig acabar el grau superior havia estudiat en un centre on hi era la seu d’AMITS (Associació de Mestres Industrials i Tècnics Superior), de la qual mon pare ja hi havia estat president. Ell mateix em va animar a que m’hi involucrés i ara ja fa 17 anys que sóc la Secretària General. Entre d’altres coses, m’encarrego de col·laborar amb el president en l'organització de cursets, esdeveniments, relacions institucionals, etc.

Ja per acabar, a quin personatge de Catalunya destacaries pel seu talent?

Margarida Xirgu, perquè és una dona valenta, treballadora, inquieta i perseverant del món de la faràndula que estima la seva professió i viatja amb ella arreu exportant la seva identitat catalana i donant-la a conèixer allà on va.

I si et pregunto per un home?

Antoni Gaudí, perquè és una persona el traç de la qual no és ortogonal ni lineal, sinó orgànic. I la seva vida també és així: una persona simple, que mor com mor, amb un talent intern i espiritual, que busca extrapolar tota la seva intensitat interior cap a fora, donant-la a conèixer, ensenyant-la i compartint-la. D’alguna manera m’hi sento identificada amb això, ja que m’agrada compartir tot el bo que tinc a dins i plasmar-ho en l’art per al gaudi de les persones.

A banda d’aquests dos personatges que has destacat, ets una persona que tingui ídols en els que emmirallar-se?

Més que ídols personificats, sóc molt més geogràfica en aquest sentit: mai de jove no he tingut un pòster d’un cantant o d’un actor a la paret, però sí d’un paisatge. M’encanta viatjar i sóc una enamorada tant del Brasil com del Japó, perquè són dos països als quals no m’hagués importat per res del món haver-hi nascut. El Japó per la seva bellesa, harmonia i capacitat per desenvolupar les coses amb rigor. Però, per altra banda, també sóc molt animosa i alegre, així que la música brasilera i el seu tarannà m’atrauen. De totes maneres, estic molt orgullosa d’haver nascut a Catalunya, perquè és una marca que, allà on vas, t’obre les portes.

 

ALBERT POSTILS.

Contingut relacionat

Carregant...
x