Per Albert Torras
Un dels millors muntatges escènics dels darrers anys al Gran Teatre del Liceu el signa Àlex Ollé, en aquesta temporada en el que el furero esdevé artista resident del temple líric català. I és que un passat de bastides de ferro espectaculars, en combinació amb un joc lumínic molt adient, obra d'Urs Schönebaum, plataformes mòbils i espais en transformació, són elements del tot reconeixibles de la trajectòria d'aquest artista, i que ara resulten l'escenari perfecte per a la revisitació d'una Bohème situada a la banlieue parisenca.
I diem, un dels millors muntatges, per l'espectacularitat que hom sent en veure veritables construccions de set o vuit pisos que s'aixequen demolidores i que esdevenen, lluny d'aquelles visions ensucrades del Pigalle a les que ens tenen acostumats, edificis que com un personatge més fagocita tot allò que passa als seus peus, i a la seva gent. I reconeixem també en aquest entorn les llumeneres d'una Nova York entre Hitchcock, Allen, i un estil que l'aproxima més a Rent que a una Bohème habitual, per molt que també ens agradin les visions inspirades en les fotografies d'Eugene Atget.
Vint tones d'acer que remouen els fonaments i que, com sempre i com qualsevol Bohème, ens remou l'estómac si està ben feta i ben cantada.
Molt encertada també la tasca en vestuaris i caracterització, d'un estil jove, desenfadat, còmode, a voltes "choni", sovint underground, un aiguabarreig que va del grunge al poligoner, i que sobretot acostarà la peça al públic Under35, nou repte del teatre. En aquest cas, èxit de Lluc Castells i Alfons Flores.
Més irregular va ser el conjunt de veus. Giorgio Berrugi va calar al final del duet del primer acte "O soave fanciulla", però va saber corregir a temps. Tot i que el seu Rodolfo no va aconseguir brillar prou en les pàgines de lirisme que necessita el seu personatge, va estar prou correcte i solvent. Destacable en Josep Ramon Olivé, amb un Schaunard molt ben trabat, tant en veu com en caracterització de personatge. Damián del Castillo i Federico de Michelis com a Marcello i Colline correctes, amb una "Vecchia Zimarra" esperada ben resolta. Roberto Accurso realitzà un Benoît i Alcindoro prou histriònics, com mereix el paper.
D'entre les veus la més rellevant fou la de Maria Teresa Leva, que aconsegueix una Mimí rodona, amb una veu adequada per jove i per un punt melangiós, també un pèl rugosa que li atorga credibilitat, i que va resoldre amb èxit i reconeixement del públic les dues àries principals del personatge. La veu de Katerina Tretyajova en el paper de Musetta també fou intensa i encertada, de gran bellesa al vals del segon acte, i amb una personalitat escènica cada cop més destacada, a mesura que l'òpera avançava.
Si bé, i potser per no incloure entre els repertoris un elenc de grans veus, aquestes funcions no passin a la història, el muntatge d'aquesta Bohème sí que remou fonaments del revisionisme de les grans òperes de repertori. No era fàcil fer-ho amb una Bohème que ja va ésser revisada i de forma genial amb el Rent de Jonathan Larson. Però quan detalls -que superen estricament el muntatge escenogràfic- et fan partícip d'una cura i estima per l'obra original, s'aconsegueix brillar i que la producció perduri en el temps, cosa que preveiem en aquest muntatge.
Detalls que poden semblar insignificants, com quan Schaunard, com els joves d'avui en dia, s'enfunda en els auriculars per evadir-se d'una realitat demolidora. Com quan les joguines de Parpignol es converteixen en globus entortolligats de fireta d'extra-radi. Unes majorettes que substitueixen -en clau femenina- les habituals desfilades de militars del segon acte. Amb una farmacèutica que fuma. Amb un joc de classes aparentades durant el sopar al Momus, tan actual, tan "apantallada". Cambrers no binaris. Joc de llanternes quan la llum salta, cada cop més cara. Escombriaires fosforescents. Poesia pura.
15 de juny de 2021
Gran Teatre del Liceu. La Bohème
