Barcelona ha estat qualificada recentment com la ciutat més massificada del món en termes turístics. Aquesta etiqueta, tan contundent com incòmoda, torna a posar sobre la taula una pregunta essencial: quin turisme volem? Sovint, es recorre al turisme cultural com una alternativa desitjable, fins i tot com un sinònim de turisme de qualitat. Però és realment així? El turisme de concerts, per exemple, encaixa dins aquest concepte? O també pot convertir-se en un factor de saturació i conflicte?

La ciutat acull cada any festivals de gran format com el Sónar, el Primavera Sound o el Cruïlla. Només el Primavera Sound, en la seva edició del juny de 2025, va reunir 293.000 persones al Parc del Fòrum, amb una mitjana de 71.000 assistents diaris. Un 65 % dels visitants eren internacionals, provinents de 136 països, i l’impacte econòmic estimat fou de 300 milions d’euros. Per la seva banda, el Sónar va batre rècords amb 161.000 assistents, mentre que el Cruïlla va acollir al voltant de 70.000 persones. Aquests esdeveniments aporten projecció internacional, moviment econòmic i un pol d’atracció global que cap ciutat moderna vol ignorar. Ara bé, aquest èxit també té un preu: congestió de transports, saturació hotelera, increment de comportaments incívics i una sensació general de desbordament que impacta directament en la vida quotidiana de la ciutat.

En aquest escenari, és legítim preguntar-se si el turisme de concerts pot considerar-se turisme cultural de qualitat. I la resposta potser no és ni sí ni no, sinó un “depèn”. Perquè a l’altre extrem del mapa hi ha festivals que aposten per un altre model. A pocs quilòmetres de Barcelona, trobem iniciatives com el Festival de Cap Roig, el Castell de Peralada, Porta Ferrada a Sant Feliu de Guíxols, els Jardins de Terramar a Sitges, el Festival de Música de Sant Pere de Rodes o les Nits de Barcelona als Jardins de Pedralbes. També a la ciutat, l’Alma al Poble Espanyol n’és un bon exemple. Tots ells aposten per una experiència més íntima, integradora i arrelada al territori. El públic, aquí, sovint combina el concert amb un entorn patrimonial o natural, amb gastronomia, i amb la descoberta pausada del lloc.

A diferència dels macrofestivals, aquests formats més petits atreuen un perfil més divers: parelles, famílies, públic local, visitants culturals que no només venen a saltar en un concert sinó a viure una experiència completa. Aquí, el turisme cultural recupera el sentit original: és un turisme que respecta, que escolta, que aporta valor. La música, en aquest context, no és una excusa per a l’excés, sinó un pretext per a la connexió.

Però tornem a la pregunta: per a qui fem els festivals? Per al turista internacional, per al ciutadà local, per al retorn econòmic o per a l’impacte social i cultural? Potser hi ha festivals pensats per projectar marca ciutat, i d’altres pensats per cuidar el teixit cultural. I potser calen tots dos. El problema arriba quan els primers eclipsen els segons, quan la massificació tapa la qualitat, quan la projecció global s’imposa al respecte local.

És cert que la música pot ser un motor de turisme cultural. Però també pot ser, paradoxalment, un motiu de degradació. No és estrany veure visitants que surten d’un concert a les cinc de la matinada i, després d’una nit intensa, passegen pel Born en calçotets o llencen llaunes de cervesa Rambla avall. És turisme cultural això? O és simplement una altra forma de turisme de festa disfressat de cultura?

La clau potser no és rebutjar els grans festivals, sinó posar-los en context, exigir-los compromís i equilibrar-los amb propostes més respectuoses, més integrades, més humanes. No tot el que sona fort és música. El repte és fer que el turisme que acompanya els festivals sigui veritablement cultural, i que la cultura no sigui només un decorat, sinó l’eix central de l’experiència. Que els festivals no només omplin hotels, sinó també cors, memòries i comunitats.