A l’obra de José Montes hi ha sempre un ressò, un murmuri de terra, un alè antic que no mor. No és pas la primera vegada que ens enfronta amb la seva terra, amb Oaxaca, amb el fang, amb els insectes, amb les mans que conreen i les pells que resisteixen. Però a Els homes del blat de moro, exposició inaugurada aquest 8 de maig a Casa Mèxic Barcelona, el gest es radicalitza i esdevé un manifest estètic, polític i espiritual.
Montes ha dut a terme un treball de contenció visual i càrrega simbòlica. Les obres, realitzades sobre paper amb tècniques mixtes —tinta, aguada, daurats, acrílic i aquarel·la— es presenten amb un to gairebé litúrgic. Els retrats, dignificats en el gest, silenciosos en la mirada, evoquen una herència que no s’exhibeix, sinó que es respira. Com si cada rostre no fos una cara, sinó un altar.
Hi ha en aquesta mostra una elevació estètica del camperol, de la tortillera, del venedor de panotxes, del jornaler anònim que encarna el déu del blat de moro. I també hi ha una denúncia. En un Mèxic arrasat per la violència, corromput per les seves elits, traït per les seves promeses, Montes no es refugia en el folklor ni en la nostàlgia còmoda. Recórrer al blat de moro és recórrer a una taula de salvació. No hi ha futur sense terra. No hi ha pàtria sense qui la sembri.
La instal·lació central ho diu tot. Un mòbil escultòric, suspès al centre de la sala, confeccionat amb autèntiques truites de blat de moro, reconfigura l’espai en un acte d’art efímer. A l’estil més pur de Calder, però amb matèria ritual, Montes suspèn a l’aire un gest de resistència: l’aliment convertit en símbol, el símbol transformat en art. Però també en una altra cosa: un cos vulnerable, que es descompon, que desapareix. L’art com a acte de memòria i pèrdua. L’art com a cicatriu.
Aquesta fragilitat no és feblesa: és advertiment. Perquè aquest art no embelleix allò indígena, camperol o rural per agradar l’espectador europeu. No és postal. No és màscara. És memòria que interpel·la. És identitat que resisteix. És una peça de museu que es podreix amb dignitat, per recordar-nos que l’oblit també té olor.
En un món on l’estetització del patiment és constant, José Montes opta per un altre camí. L’art no com a consol, sinó com a afirmació. L’art no com a evasió, sinó com a arrel. En cada línia de tinta hi ha una esquerda d’història. En cada daurat, un rastre de sol. En cada rostre, la dignitat del que és nostre.
Potser per això l’exposició commou i incomoda. Perquè no hi ha ornament. El que hi ha és una declaració. Una presa de posició. Un missatge que diu: el blat de moro és més que aliment; és identitat, és sang, és país. I sense país, no hi ha art possible.
La mostra, que es podrà visitar a Casa Mèxic durant tot el mes de maig, és una de les propostes més potents que ens ha ofert l’art mexicà en l’exili barceloní en els darrers anys. I no ho dic només com a espectador, sinó com a amic i còmplice d’un artista que ha decidit no oblidar.
José Montes ens recorda que, fins i tot des de l’estranger, es pot continuar sembrant blat de moro. Encara que sigui sobre paper.
Albert Torras
