Catalonia Talent

Catalonia Talent
Opinió

Plantes carnívores, dones assassines, músics en les teulades i no m'agrada Mamma Mia

14 de gener de 2022

Articles - Cinema

No som uns p*** ignorants: Blogs d'un jove per a joves

Fa poc vaig poder anar a veure al cinema el remake de la famosa pel·lícula de 1961, West Side Story. Considerantme una persona a la que no pot evitar sentir un gran odi pels remakes de filmes clàssics, aquest, dirigit pel aclamat Steven Spielberg, no es una excepció.  Estarà ben dirigit, , les cançons atreuen, , els actors fan un pon paper,  però trobo que no cal interferir en la memòria dels espectadors que recorden amb bons ulls la pel·lícula original. No es tracta de "fan service", ningú ho va demanar. Com podeu imaginar, no vaig sortir content de la sala, i per recuperarme, vaig tornar a casa amb la intenció de treure la pols als veritables musicals que m'emocionen i que mereixen ser recordats. 

En aquest article de "No som uns putos ignorants", em disposaré a destacar les meves tres pel·lícules musicals preferides i que es mantenen comunment desconegudes per la meva generació, partint i excloent musicals com Mamma Mia, Grease, West Side Story o Cantant sota la pluja que contenen un gran reconeixement per part de el públic juvenil. Les tres pel·lícules, es combinen cadascuna amb el gènere còmic, de suspens, i dramàtic, per arribar als diferents interessos depenenent del "mood" en el que et trobis. Les tres pel·lícules en qüestió són: The Little shop of horrors (1986), CHICAGO (2002) i El violinista a la teulada (1971)

Pròleg

Mamma Mia és la pel·lícula musical més vista de Netflix , i tot i no agradar-me tant i trobar-la sobrevalorada, no m'estranya gens que sigui la més reproduïda.

Molta gent del meu voltant m'ha dit que es tracta de la seva pel·lícula, o al menys, del seu musical preferit, per les seves grans cançons del grup ABBA, pel seu elenc ple d'estrelles com Meryl Streep, o per la seva història commovedora sobre la família i l'amor juvenil. Des del meu punt de vista es tracta d'una pel·lícula poc original, simple, una xorradeta ,  però amb un conjunt de cançons memorables, que les utilitzen de fil conductor per tota la pel·lícula.

Un altre cas és el de "La La Land"  que va suposar un punt d'inflexió en el gènere musical cinematogràfic, esclatant en els cinemes amb la seva trencadora i original banda sonora, creada exclusivament per a la pel·lícula. Es tractava d'una història comuna, una trama que pogués passar desapercebuda a l'ombra de les escenes musicals i de les cançons amb valor argumental. Una trama simple per destacar la musicalitat. I ho fa, les escenes musicals son bastant espectaculars, molt ben dirigides , amb una llista d'actors que enlluernan als espectadors, amb diferents tipus de peces musicals molt bones i sobre tot, que funcionen a la trama.  

I la veritat és que la barreja entre bones escenes musicals, cançons exclusives per a la trama, i una història que  t’arribi al cor, és molt difícil de trobar, i encara més sent un jove enganxat a plataformes de streaming que majoritàriament valoren les visites a la qualitat.

 


The Little shop of horrors (1986)

 Si t'agraden les pel·lícules extravagants, gracioses i amb bones cançons, aquesta és la teva pel·lícula. La petita botiga dels horrors tracta la història de Seymour Krelborn (Rick Moranis), un jove tímid i reservat que treballa en una petita botiga de plantes en el pitjor barri de la ciutat. Un dia d'eclipsi lunar provocarà el naixement d'una estranya planta que es guanyarà la fama a tota la ciutat, però amb un petit inconvenient, parla i s'alimenta de sang humana.

Dirigida per Frank Oz, en el seu debut en el cinema després de treballar en la sèrie de televisió infantil Els Muppets, va decidir adaptar a la gran pantalla la comèdia musical homònima de Broadway, del compositor Alan Menken i el lletrista Howard Ashman. Amb una gran referència al seu avantpassat teatral, la pel·lícula té un aire d'escenari.

Es tracta d'una pel·lícula hilarant amb un gran elenc d'actors que destaquen en la comèdia com ara el guardonat Steve Martin en el seu paper com "El dentista" junt a la cançó amb el mateix nom que és una de les que més m'agrada de la pel·lícula. Un filme amb uns grans aires dels vuitanta americans com si es tractés d'una expansió del Príncep de Bel-air, al costat d'un gran nombre de cançons enginyoses, de les que se't queden enganxades a la memòria i les adjuntes a la llista preferida de Spotify . Una pel·lícula, sense dubte memorable en el gènere musical de la qual m’agrairàs haver-te recomanat, si et vols riure una bona estona mentre una planta carnívora amb veu de cantant de jazz  s’entabana al pobre Seymour perquè li doni carn fresca per menjar.


La meva nota: 7/10 IMDB: 7/10

CHICAGO (2002) 

Oh yeah baby, comencem amb els plats forts del menú. Chicago és,  sens dubte,  una de les pel·lícules que sempre recomano.

Dirigida per Rob Marshall, adaptada del musical homònim de Bob Fosse, tracta la història de Roxie Hart (Renée Zellweger) una noia amb la gran ambició de fer-se famosa com a cantant en els clubs de la ciutat.  Aquesta, assassina a l'home que, ximple d'ella , pensava que li catapultaria cap als esecenaris, però, aterrant finalment a la presó. Allà coneixerà a la famosa Velma Kelly (Catherine Zeta-Jones) una reeixida artista de cabaret que va matar la seva germana; a la  "Mama" (Queen Latifah) i al seu futur advocat Billy Flynn (Richard Gere).

Les etapes que viu Roxie a la presó li provoca somnis en forma d'actuacions en un escenari de cabaret, passant pels números de "Cell Block Tango", "All care About" i la més famosa de la pel·lícula "And All that Jazz" .

Es tracta d'una pel·lícula amb un guió brillant, que mostra el crim i el món de l’espectacle dels anys 20.Amb la música del gran Danny Elfman i les cançons pròpies del musical dels anys 70, és una pel·lícula que ho té tot, passant per una trama que t'enganxa completament i unes cançons coreografiades que et donaran ganes de ballar i cantar sense parar. La pel·lícula va aconseguir l'Oscar a millor pel·lícula al costat del globus d'or de la mateixa categoria entre altres premis. La pel·lícula musical per excel·lència que mai envelleix i que sempre està allà en els dies de pluja i en les llargues tardes que necessites urgentment viatjar al món de l'espectacle, matant i cantant a  ritme de jazz, perquè, com diu la pel·lícula, tot és jazz.

La meva nota: 9/10 IMDB: 7.2/10


El violinista a la teulada (1971)

 Aquesta pel·lícula musical dirigida per Norman Jewison i basada en una obra de teatre homònima explica la història de Tevye (Chaim Topol), un lleter pobre jueu que viu a la Rússia de principis de segle XX. Aquest viu amb la seva dona i les seves cinc filles, en una cultura basada en la tradició jueva que més tard les tres filles grans demanaran trencar per casar-se per amor amb tres joves, cadascun més estrany que el següent.

Tevye s'haurà d'enfrontar als seus costums de la seva fe i al seu somni de ser ric, en una Rússia que castiga severament a la religió jueva.

Es tracta d'l'exemple perfecte de tragicomèdia, ja que conté trets purament còmics i divertidíssims la primera meitat de la pel·lícula, mentre que en la segona el drama surt a la llum, fent bolcar a l'espectador en llàgrimes. Una pel·lícula brillant amb un guió magistral que s'adhereix perfectament a les cançons i la banda sonora. Un gran elenc d'actors clàssics que aporten aquesta bellesa passada i memorable que totes les generacions haurien de gaudir.

Voldria destacar la cançó "If I were a rich man" al començament de la pel·lícula, com la meva cançó preferida d'aquesta. Un film completament recomanable que ha envellit de luxe i que tot i ser una pel·lícula dels anys 70, qualsevol jove actual pot gaudir moltíssim.


La meva nota: 8.3 /10  IMDB: 8 / 10

Temes CinemaMusicalsCrítica

Contingut relacionat

FGC Turisme
Carregant...
x