No som uns p. ignorants. Blog d'un jove per a joves

Acabats els Jocs Olímpics, la tradició de passar-se hores davant de la televisió mirant esport torna a hivernar durant quatre anys. Tot i les dificultats i els obstacles que ha presentat el Covid en aquests jocs, podem dir amb seguretat que tots hem gaudit veient-los des de casa. És increïble com el simple fet de veure gent corrent, saltant i lluitant, entre d'altres, pot arribar a ser tan satisfactori. Tot i així, com de costum, en cada edició dels Jocs Olímpics han d'haver aspectes pels quals alguns amargats s'enfureixen, i indignats, omplen les xarxes socials d'opinions que per a ells els resulta tan reconfortant escriure com pixar-se a la piscina un calorós dia d'agost. I és que, en ambdues ocasions, com "trending topics" que són, acaben en boca de tots.

Aquest any, totes les mirades s'han centrat en el públic juvenil. D'una banda, les polèmiques provocades per la moltes vegades premiada gimnasta americana de 24 anys Simone Biles i de l'altra, el naixement de la categoria de Skate com a nou esport olímpic. Com a conseqüència, se'ns ha catalogat com la generació que arruïna la vella i històrica institució olímpica, que arrasa amb qualsevol indici de maduresa i que presenta un total rebuig per l'esport com a tal, mostrant una completa indiferència per les Olimpíades i per tot el que representa. I la veritat és que hi ha una cosa que no saben aquests vells, "madurs" i "experts olímpics": nosaltres vam créixer amb l'esport.

Alguns jugàvem a Wii sports flipant-nos amb el Tennis i amb la boxa; altres s'enganxaven a la televisió els dissabtes al matí per veure Oliver i Benji o Inazuma Eleven. Futbol, bàsquet, fins i tot Gogos o aquest joc de canell per jugar-nos les cartes del Pokémon o de la Lliga. Nosaltres tenim la competivitat fluint per les nostres venes. No tindrem tanta experiència com les generacions adultes sobre les olimpíades, però nosaltres les vivíem cada dia quan sonava l'alarma del pati.

Ara bé, ni això és un article esportiu ni jo em considero un expert olímpic. La raó per la qual em trobo escrivint és degut a la facilitat del cinema a transmetre'ns aquesta eufòria que sentim al veure les olimpíades. No estic parlant d'Asterix i Obelix van a les Olimpíades, sinó de la pel·lícula per excel·lència dels Jocs Olímpics i la posseïdora d'una de les millors bandes sonores de tots els temps: Carros de Foc. Carros de Foc és la història de dos joves atletes amb vides i orígens diferents, però amb una mateixa meta, convertir-se en l'home més ràpid del món. Ambientada en els Jocs olímpics de París de 1924, Harold M.Abrahams (Ben Cross), un jueu que estudia a Cambridge caracteritzat per la seva gran afany per ser el millor, i Eric Liddell (Ian Charleson), un home amb grans creences religioses, intentaran córrer més ràpid que les polèmiques socials que inunden i caracteritzen una època basada en la repressió social i política. Si, efectivament, si us ho estàveu preguntant, d'aquesta pel·lícula ve la mítica escena dels homes corrent per la platja a càmera lenta compassats amb la increïble banda sonora de Vangelis.

Curiosament i a manera de picada d'ullet, el gran Mr. Bean va parodiar l'escena en la gala dels Jocs Olímpics de Londres de 2012, traient-nos un somriure a tots els fanàtics de la pel·lícula en qüestió. La pel·lícula ens col·loca en el punt de vista dels corredors i proporciona a l'espectador una eufòria que cap altra pel·lícula basada en les Olimpíades ha aconseguit superar. També ens ensenya tots els problemes personals als quals s'han d'enfrontar els corredors, a part de mostrar-nos detalladament com s'organitzaven els Jocs en aquesta època. Una oda al cinema esportiu, i a aquesta suor freda que regalima del cap fins als peus mentre esperes ansiós el tret de sortida.

Amb una puntuació personal de 8 sobre 10, Carros de Foc, és i seguirà sent, la millor pel·lícula de les Olimpíades. I, un cop més, per demostrar als vells amargats que es creïn experts olímpics, que no som uns putos ignorants, us recomano aquesta brillant pel·lícula que et donarà les ganes de sortir a córrer a la velocitat de vent, o en el meu cas, aixecar-te per anar a fer-te crispetes i tornar ràpidament a sofà per veure una altra pel·lícula.