Hom diu sovint que el Liceu havia estat un teatre de grans veus, i només cal posar els ulls sobre els programes dels anys 80 per veure que els afortunats de llavors havíen gaudit sovint de les millors veus del panorama líric, a més de tenir en cartera habitual Caballé, Carreras, Aragall i alguns altres de factura pròpia.

Els que varem gaudir de la première de Lucia di Lammermoor aquest divendres podem caure en l'adjectivació massiva a l'hora d'avaluar la tasca dels solistes principals. Però deixeu-nos-hi caure, perquè paga la pena quan hom té la sensació de viure noves nits memorables. Cal destacar Nadine Sierra de veu lunar, amb foscúries generoses que cristal·litzen en els sobreaguts, magnifica en projecció i exquisida en el tractament de la partitura, i que a la vegada ens va oferir algunes coloratures no escoltades encara en les gravacions o directes de l'Spargi d'amaro pianto. Donizetti encara ens permet sorpreses!.

I ens hem de deturar també en la veu carnosa del mexicà Javier Camarena, en plenitud aquests anys, mestre del fraseig i del bon gust, que entoma amb precisió qualsevol ària o concertant, i que esdevingué sublim en moments i ens regalà, com la seva companya de cast, alguns moments àlgids. Si ella és la veu lunar de referència, Camarena és la solar. I és que alguna veu autoritzada em digué que era la primera vegada que s'escoltava al Liceu un mi bemoll, que Camarena clavà al final de Verranno a te sull'aure, i que ja havia fet a la Lucia de Madrid amb Lisette Oropesa. L'ària final Tombe degli avi mei va tornar a ser de referència.

A una parella d'alçades li correspon una tercera pota baritonal amb taules. Alfredo Daza va aportar una veu poderosa i solvent en un Ashton que va créixer en matisos, i que va aguantar la pressió de ser la tercera pota d'una representació que havia de ser exitosa.Una òpera que té un argument prou tronat i manit com és Lucia di Lammermoor, i del qual a vegades només esperem que les àries, duets i concertants estiguin ben cantades, els papers secundaris i el cor esdevenen importants per aconseguir que la catarsi sigui completa. No ho va ser del tot.

El paper del cor, d'allò més destacat malgrat haver de seguir cantant amb les aparatoses màscares. El públic ho va saber recompensar també en forma d'homenatge a Conxita Garcia, un dia després d'anunciar-se que no seguirà al capdament de l'agrupació coral tot i ser reubicada a l'staff musical. Algunes esbroncades finals per a l'equip creatiu d'una producció de la Bayerische Staatsoper que té diverses mancances i assumptes no resolts. L'adaptació a la modernitat dels cinquanta aporta bonics vestits de voltants i perruques esplèndides a les dones, outfits foscos als senyors, i un Camarena amb fila de bad boy mig macarra, que no acaba de convèncer. Allò de posar un Cadillac en escena ja està vist i no aporta gens, i la nena que apareix com fantasma del passat tampoc resol els traumes de Lucia. Potser el millor és el darrer vestit de lluentons de Lucia, que passeja durant una ària de la bogeria que ens acosta als deliris profunds i psicològics de qui sembla que vagi a suicidar-se, pistola en mà. Si ho fa o no, els ho deixem comprovar al públic. Tot i això, en qüestió escènica, sembla que la gratuïtat s'imposi sovint.

La versió darrera escoltada el 2015 tingué a Juan Diego Flórez i Elena Mosuc en els rols principals. Agraïm que el teatre confïi de nou aquests grans papers de repertori a alguns dels millors cantants del moment, ara Camarena i Sierra. No va ser així amb la darrera Bohème.

Lucia di Lammermoor es representarà fins el proper dimecres 28 al Liceu, amb una sessió especial Under 35, amb moltes ganes d'escoltar els amics César Cortés i Carles Pachón, a qui hem seguit des dels inicis, i a Serena Sáez, en els papers principals. Toi toi a tots.