Fa uns dies vaig ésser testimoni d'una nova polèmica a LinkedIn perquè un noi - no en recordo el nom, ni ve al cas -, compartia amb la comunitat virtual, que aviat es casaria amb un altre noi. L'algoritme que fa servir Linkedin dóna als coneguts "likes" i als comentaris un valor molt més elevat que altres xarxes, fent que esdevingui gairebé com una publicació que comparteixes. I aviat va ser ampliament difosa perquè altres persones - espero que desconegudes per a l'interessat - criticaven que aquest no era espai per a compartir vida personal, si no que els seus usuaris havien de limitar-se a explicar assumptes professionals.
De seguida, altres varen sorgir en defensa de la parella, al·legant que finalment sí que la publicació donava pistes de com l'empresa del protagonista de la història n'era d'inclusiva, incidint en temes com la modernitat, l'apertura mental, el respecte dels valors, etcètera. I, obviament, hi havia qui criticava els comentaris acusant-los de certa homofòbia amagada rere arguments peregrins. Pocs varen defensar que cadascú, a qualsevol xarxa, era lliure de penjar allò que li donés bonament la gana, quan li vingués de gust.
Em va sobtar, sincerament, perquè fins llavors havia tingut una visió un pèl esbiaixada de LinkedIn. Hi ha un element transversal en aquesta xarxa que fa que hom tingui la sensació, un cop hi entres, que és la xarxa de les bones intencions, les bones notícies, la motivació personal, els èxits personals i compartits, la recomanació i els contactes professionals. I per tant, igual que les altres xarxes, peca excessivament d'algunes coses. A LinkedIn hi abunden molt bones històries, necessàries i inspiradores, però també molta adulació reiterada. Hi ha els professionals de la xarxa que poden passar dies compartint èxits d'altri i felicitant als protagonistes -etiquetant-los òbviament, per a empaltar-se de part de l'èxit-, una colla de coachs experts en els vídeos reciclats de youtube que els permet oferir històries de motivació personal que agrada a la parròquia, opinadors professionals, i comunicòlegs experts en fer-ne de tot una notícia d'auto-promoció. Blogs personals, blogs institucionals, newsletter empresarials, són un generador de contiguts que aboca a la xarxa, cada segon, desenes de titulars.
Fer-ne la tria, separar el gra de la palla, és feina de tots els que consultem diàriament la xarxa, malgrat els pesi als experts en felicitacions i l'adulació. És una font inmensa de notícies, també és veritat, però com a qualsevol xarxa, l'usuari ha de tenir una visió crítica i de conjunt que en permeti descatar els bons usos, i ser capaç de criticar-ne l'abús o no fer-ne cas quan l'interès personal és escandalosament superior a col·lectiu.
En aquest sentit, el noi que presumia d'amor, de casar-se amb un altre noi, i de felicitat personal, amb un post, un breu text i quatre fotos, em va semblar molt més sincer, simpàtic i empàtic, que no els que fan servir aquesta xarxa com a plataforma d'autopromoció esbiaixada, aprofitant els èxits dels altres, abusant d'etiquetes i hastags, i rosegant comunicativament les grans aportacions de tercers, que poc avesats a l'autobombo, queden tancats a despatxos, laboratoris o rebotigues.
Mentrestant, i fent servir l'esperit crític, cal gaudir sempre de les bones notícies, i de la gent que, simplement per compartir una bona nova, ho explica arreu amb il·lusió.