Parla a basa de xiuxiuejos i la seva cara és tot un poema visual al més pur estil brossià, dibuixant un somriure enigmàtic que sempre va acompanyat d’una oportuna reflexió. Em rep a casa seva, però haig de fer un gran esforç per distingir-la d’una immensa biblioteca, els llibres de la qual es troben ordenats minuciosament. Parlo de Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954), president de la Fundació Joan Brossa des de l’any 2017. L’entrevisto el dia del seu aniversari -14 de juliol- que, tal i com ell em recorda, coincideix amb la data de la Presa de la Bastilla (1789). Però lluny de parlar-me de la Revolució Francesa, ho farà del revolucionari que ha estat tant el llegat de Joan Brossa com la seva arribada a la Fundació. A partir d’aleshores, la nostra conversa es fon entre la santa trinitat: liberté en l’expressió d’idees, egalité en la mirada de l’entrevistador i l’entrevistat i fraternité en l’ús de les paraules.
Què és el talent per a tu?
La gent de la meva generació -anys 70- anàvem darrera del concepte d’avantguarda, perquè dins de l’avantguarda hi havia la idea d’innovació i de trencament amb la realitat. El poeta més representatiu de l’avantguarda va ser J. V. Foix, primer, i Joan Brossa després. Quan a Brossa li demanaven per l’esperit d’avantguarda, ell ens deia: “Jo no sóc un avantguardista, sinó una persona que flaira el sentit de l’època”. El talent, per tant, el representa aquella gent que sap estar amatent a l’esperit de l’època i estableix una relació amb el llenguatge que tenim. D’aquesta manera, el talentós és aquell que crea un món nou a través del qual hi acabarà passant tothom.
És evident que Joan Brossa tenia talent. Però, per sobre de tot, què destacaries de la seva figura?
Ha tingut el talent d’avançar-se a l’època i obrir una porta per a tothom. El seu talent va lligat a la idea de treball. Brossa era, com tots els talentosos, una persona enormement treballadora. Es va proletaritzar voluntàriament -juntament amb Salvat-Papasseit, el poeta més proletari que tenim-. Per què? Doncs perquè tria el món de la cultura i, dins d’aquest, el de la poesia -de tots els gèneres, el menys productiu econòmicament-. En contrast, dona la casualitat que la Fundació Joan Brossa està ubicada a l’antiga casa de la moneda -La Seca-. I ell sempre deia: “Per mi les paraules són els diners pels altres”.
Ha posat a prova el seu talent amb una molt alta producció -més de 1.000 poemes en format literatura i de caràcter visual, entre altres coses-, fins i tot per damunt de l’acceptació de l’època. I ha posat el sentit de l’experimentació i de la llibertat dins de la forma. Aquesta és una característica d’una manera de fer de la cultura catalana. I això que val per a la producció de continguts formals, també val com a model polític.
Precisament et volia preguntar per la política. Deia Glòria Bordons -Vicepresidenta d’estudis de la Fundació- que una frase que resumiria la producció de Brossa és la de ‘M’exalta el nou i m’enamora el vell’ de Foix, entenent ‘vell’ com les arrels catalanes i ‘nou’ la seva vocació de trencament. Hi estàs d’acord?
Foix va ser un dels meus mestres que anava a visitar. La primera vegada que el vaig visitar, amb 17 anys, em va rebre dient-me el següent: “Passeu, passeu, que dels meus no en queda cap. Ara us toca a vos”. Això és important perquè, dins de la cultura catalana, hi ha una idea de ruptura i de continuïtat. Ruptura amb el present per fer-lo millor i continuïtat amb les arrels. Això té a veure amb el lema de Foix.
La meva generació -la dels anys 70- som l’encavalcament amb aquesta tradició que Foix i Brossa ens van donar i que representa aquest “ara us toca a vos”. I el gran repte que tenim en aquests moments és aconseguir que la joventut pugui fer la cadena de continuïtat. Avui dia els joves tenen més coneixement que mai, però s’han convertit en els proletaris d’aquesta societat del coneixement.
En els seus darrers poemes, Brossa manifestava un desengany amb el futur del país i una preocupació per la situació lingüística del català. Amb quins ulls veuria el panorama actual?
Brossa era un soldat ferit, perquè quan va tenir 17 anys va haver d’anar a defensar la República i, al cap de poc, l’exèrcit victoriós el va reenganxar -pertany a la Quinta del Biberó-. Tota la seva obra -a diferència de la generació anterior que ho va fer amb la plenitud de la República- la va haver de treballar durant la llarga dictadura i va ser celebrat i molt popular una vegada arriba la democràcia. Ara acabem de publicar dos llibres inèdits seus escrits durant la Transició on es manifesta amb una clara disconformitat... i ara faria el mateix. Com a soldat ferit se sentiria absolutament perplex, com tots nosaltres, de veure com tenim el nostre Govern a l’exili; de que cada vegada que votem no accepten els nostres vots; i de viure en una dictadura constitucional. Brossa, amb la seva coneguda sentència del “volem viure plenament en català”, estaria al capdavant d’una actitud crítica amb el que està passant.
Nosaltres som un país amb molta capacitat de renovació en els models de la producció i de la indústria -els Premis Talent en són un exemple-, però no només hem de poder viure de portes cap enfora, sinó també en el marc interior. La comunitat idiomàtica és molt petita, pel que els productes de massa escrits en català tenen una limitació. Però la innovació tecnològica ens ajuda.
Quina relació tenies amb Joan Brossa?
A Brossa el vaig veure moltes vegades. Recordo una anècdota arran d’una visita a l’estiu de 1998 -ell moriria el mes de desembre d’aquest any- per demanar-li una col·laboració d’un llibre. Feia molta calor, ell em va rebre sota de l’estudi que tenia al carrer Balmes i, com tota la gent gran, es queixava de la temperatura i retreia que la filmoteca estigués tancada: “Quan la filmoteca està tancada, el país no pot anar bé”. Aleshores vam estar xerrant i quan el vaig acompanyar de nou a l’estudi, ens vam aturar al pas de vianants i li vaig comentar: “¡Ostres Joan, quants amics que hem perdut pel camí!”. S’havia mort Vicent Andrés Estellés, J. V. Foix, Joan Vinyoli, Joan Miró... i gent de la meva generació com la Maria Mercè Marçal. I ell se’m va posar de cara i em va dir: “A mi la mort no em fa cap por, la mort fa justícia. Si la mort es pogués comprar, sobreviurien els malvats”. Teníem una relació franca. Parlava amb sentències, tota la seva vida era artística -en el sentit de que era una performance- i era un home profundament catalanista, republicà, popular i avantguardista talentós.
Parlant ja de la teva trajectòria, tu ets poeta, assagista, traductor de teatre, crític d’art, etc. Com Joan Brossa, un camí multidisciplinari. Aquest tret us fa millors com a artistes? O l’artista, com a concepte, ja és multidisciplinari?
Nosaltres treballem el micro i el macro. És a dir, treballem la disciplina i la interrelació entre les disciplines. Per tant, sempre som artistes i no hi ha diferències entre la vida i la cultura. Una de les característiques de l’avantguarda és aquesta. D’aquesta manera, el que fem també és que la poesia -el gènere més petit- sigui una actitud de vida i expandim la literatura a través d’altres llenguatges que poden tenir una eficàcia diferent. Jo crec que la cultura i la poesia transformen des de la minoria -no pas des de la majoria, de la massa i del vot-. Crec en la força d’aquesta minoria petita.
L’altra idea que em caracteritza és la del ‘traficant d’idees’: allunyar aquells que volen convertir tot allò que és sagrat -com deia el poeta Hölderlin- en una forma d’indústria No sóc un gestor de la cultura. Al contrari, crec que l’aplicació del terme ‘gestió’ al món de la cultura ha fet molt de mal, perquè la gent del propi sistema artístic o literari ja ho fèiem amb una preocupació clara de que les obres tinguessin -també- un mercat. El món de la cultura també sobreviu del valor literari i estètic -que no és necessàriament el valor econòmic-. La literatura no es fa amb premis literaris. Els que guanyen els premis literaris i venen més exemplars no tenen per què ser els que fan la bona literatura. Aquesta és una llei de mercat, però no és un valor literari.
Jo crec que transforma tant o més la societat catalana -o un petit grup d’aquesta- que tot el Departament de Cultura. Aquí he cregut que havíem de tenir diàleg entre la part política i la part cultural. Però quan la política es menja excessivament la política mateixa -per bé que tinguem tots una prioritat-, podem entrar en decadència com hem entrat.
Ara parlaves de diàleg. En el cas de Joan Brossa, va ser significatiu el diàleg que va mantenir amb el seu cercle literari -J. V. Foix, entre d’altres- i artístic – com Joan Miró o Antoni Tàpies-. Fins a quin punt és important envoltar-se dels millors per fer aflorar el talent que duus a dins?
És bàsic. Les cèl·lules, quan neixen, són plenipotenciàries i acaben creant -en la seva reproducció- línies diferents. Es poden arribar a posar d’acord i bategar conjuntament, tot creant el teixit del cor. Nosaltres, com a subjectes col·lectius, som també subjectes individuals. Has de trobar la teva línia, però has d’estar ben nodrit. És evident que podríem haver fet cas o no de les lliçons de Foix o Brossa. De fet, no fer-los cas hauria pogut ser una manera d’innovar i ser creatiu.
Quina lliçó destacaries que et van donar però que tu no en vas fer cas i després et va servir per ser més creatiu?
Jo crec que els hi feia cas. Per exemple, jo vestia d’una manera molt informal -com tots els de la meva generació- i quan Foix em veia em deia: “Altaió, no us penseu pas que perquè porteu el cabell llarg i greixós i les ungles brutes sereu més artista que els demés”. La seva lliçó era: ‘el món canvia, però els problemes són sempre els mateixos’.
En canvi, en Brossa va crear una mena de personatge que, aparentment, representava el caos: vestia brut, feia mala olor, anava mal afaitat... Però deia: “el pedestal són les sabates”. És a dir, el que es tracta és de caminar i tenir un sentit de realitat per a l’observació del món i utilitzar aquesta realitat per transformar-la, tot evitant l’imperi de la gent del diner. Per tant, la seva lliçó era: ‘experimenteu i camineu’. I també li vàrem fer cas.
Però fixa-t’hi que jo tinc una extraordinària biblioteca per tota la casa i tinc els llibres ordenats alfabèticament. Si tu compares aquest estudi amb el del Brossa, no li vaig fer gens de cas amb el seu desordre.
Parlem ara de la Fundació Joan Brossa, que tu presideixes. La teva arribada l’any 2017 suposa un punt d’inflexió per l’entitat?
Quan jo arribo a la Fundació segueixo una part de la tasca que havia realitzat en Josep Maria Mestres Quadreny -l’anterior president- i la Pepa Llopis -primera presidenta i dona de Joan Brossa-. La Pepa Llopis va viure l’època de la popularització del món de l’art i la seva relació amb el món del diner. En Josep Maria Mestres Quadreny va viure l’època de la crisi i va fer una cosa molt sàvia, que és patrimonialitzar l’obra de Brossa i dipositar-la en el MACBA. I la meva voluntat es transformar la nostra seu actual en un espai públic en el qual realitzar-hi exposicions i activitats. Per tant, he procurat fer un programa. I per fer un programa vaig crear el Centre d’Estudis Joan Brossa -que és la meva principal aportació- i vaig agafar a gent -tota més jove que jo- de les diverses disciplines del coneixement que practicava Brossa -teatre, accions, literatura experimental, poesia visual, etc.-. Per tant, he fet estudi i regeneració.
Després vull crear un projecte, perquè d’aquí a 1 any i mig l’espai que té ara la Fundació més l’espai que ara està dedicat al teatre -l’Escenari Joan Brossa- serà un tot reunificat. La idea és convertir la Fundació Joan Brossa en el paper que va tenir la Fundació Joan Miró durant el període de la Transició. Per tant, aspiro a que la Fundació sigui el pol del coneixement artístic nou i que faci de pont amb la memòria –“m’exalta el nou i m’enamora el vell”- i amb les noves generacions. Per fer això, han anat entrant en el patronat la Fundació Miró i l’Associació Joan Ponç -espero que ben aviat entri la Fundació Antoni Tàpies- i ja està en procés d’entrada l’Institut del Teatre. El meu desig és que la Generalitat també formi part del patronat i ara els diferents consellers que en tenen coneixement estan estudiant l’oferta.
Un dels objectius de la Fundació és “estimular les noves generacions a l’estudi i a la relectura de l’obra del poeta”. Per què és important que la joventut conegui Joan Brossa i el seu llegat?
Com Brossa és un experimentador i un creatiu, ofereix als nens la capacitat de que la literatura no només és coneixement a través de la lectura, sinó que aporta uns instruments per transformar la realitat. El Brossa experimental -amb la poesia visual, per exemple- dona unes eines de creativitat als nens. Per això, Brossa -que era el poeta menys acceptat en el món literari en els anys 70- és avui curiosament el poeta més treballat a les escoles, perquè és un instrument per a la transformació i l’experimentació.
Creus que s’ha reconegut massa tard la seva figura?
Ell ja ho sabia i tampoc esperava el reconeixement, sinó l’eficàcia de la seva presència. Jo crec que el missatge de Brossa està actualitzant-se permanentment i ja s’ha convertit en un clàssic. Va ser plenament reconegut en el període democràtic i va crear un imaginari de la Barcelona que feia màgia, contribuint a redescobrir a la gent jove l’esperit creatiu que té Barcelona.
Per què creus que és important l’art i la literatura en la societat actual que troba estímuls en tantes altres coses que no són ni l’art ni la literatura?
L’art és tan important que si no existís caldria inventar-lo. I quan dic art, vull dir la creació. Nosaltres, els humans, tenim un fet diferencial: el llenguatge. Tenim la capacitat de treballar amb aquest llenguatge. Però no només d’una manera funcional i utilitària, sinó que tenim la capacitat de crear. Per tant, si no existissin ni la literatura ni l’art, seríem com els animals, purament utilitaris.
En quin estat de salut creus que es troba el talent català en l’àmbit de l’art i la literatura?
Com som una comunitat petita i molt oberta cap enfora, el talent es dona -per bé que molts dels nostres joves s’estan formant a fora- perquè tenim una gran capacitat d’innovació. Tanmateix, tenim una certa dificultat d’aplicació pràctica. En la gala dels Premis Talent vaig veure que s’estava aplicant el talent als Ferrocarrils de la Generalitat. Si ho compares amb el model de Renfe, veus que les diferències són abismals. Per tant, tenim talent però necessitem capacitat d’acció política que pugui ajudar a aflorar el talent.
Ja per acabar, quin personatge de Catalunya destacaries pel seu talent?
El cineasta i filòleg Albert Serra, perquè té un pensament original, experimenta amb tots els gèneres -la seva obra Liberté s’ha fet en format teatre i vídeo i ara acaba de guanyar el Premi Especial del Jurat en el Festival de Cannes-. Té la mateixa dificultat que tots: té un talent -reconegut internacionalment- que se li ha reconegut aquí després de molts anys, com li va passar a Miró o Brossa.
I una dona?
M’ha agradat molt i m’agrada el treball que està fent l’Alicia Kopf, perquè està treballant el concepte de la literatura expandida cap enfora. El seu llibre -Germà de gel- ha estat molt reconegut. Situa la nova generació en aquest canvi total i ho fa a través d’una persona molt sensitiva com és el seu germà -que té un gran d’autisme-. I la pel·lícula de petit format que li vaig veure a la Galeria Joan Prats treballa la relació sensible entre una dona -a través de la pell- i un dron que la ve a visitar.
Els Premis Talent d’enguany estaven dedicats a Joan Brossa amb motiu de l’Any Brossa, que commemora el centenari del naixement del poeta. El trofeu que es va lliurar als guardonats, de fet, tenia un disseny inspirat precisament en les lletres dels seus poemes visuals. Però l’homenatge a l’artista avantguardista no es queda aquí: tant els guardons com el logotip de la Nit del Talent inspirats en l’obra de Brossa seran definitius.
ALBERT POSTILS.
