Catalunya, Catalunya i Catalunya. Per aquest ordre es podria resumir la dilatada trajectòria de Josep Espar Ticó (Barcelona, 1927). Em rep al seu despatx amb la mateixa vitalitat que va mostrar en la darrera gala dels Premis Talent -on va ser guardonat amb el Premi d’Honor d’Humanisme-. L’Afer Galinsoga. Els Fets del Palau. L’Avui. El Cavall Fort. Convergència Democràtica de Catalunya. Mentre fullegem els diversos episodis del seu llibre vital, em ve al cap una de las frases d’El Cant de la Senyera: llum als ulls -que als seus 91 anys, manté intacta- i força al braç -per no fer espòilers, direm que li va ser molt útil tenir-ne en un moment determinat-. Però el nostre entrevistat no només parla en passat, també ho fa en present i en futur. Balaguer n’és testimoni, donat que en aquesta població està posant en marxa un parc històric cultural, el Parc de les Franqueses, amb l’objectiu de mostrar la riquesa artística, lingüística i literària de la seva estimada Catalunya.
Què és el talent per a vostè?
El talent no només és una dimensió intel·lectual. És també una cosa de la voluntat, de l’experiència, de la consistència i de la capacitat de realització de les coses.
Aplicant la seva definició de talent, m’agradaria parlar dels Fets del Palau (1960) -dels quals vostè en va ser un dels protagonistes-. Com recorda aquell moment?
El recordo un moment espiritualment potent perquè havíem acabat la campanya contra Galinsoga i l’havíem guanyat. Quan venen els Fets del Palau, uns quants ens reunim abans i una de les noies del grup diu: “Si no el deixen cantar, el cantarem nosaltres”. En un moment donat s’acaben els aplaudiments i nosaltres pensàvem que, o es cantava en aquell moment El Cant de la Senyera -previst en el programa però suprimit per les autoritats franquistes-, o no es cantaria. Recordo que tenia dos personatges que no coneixia de res -eren policies- i que tenia una por que no m’hi veia, però també un sentit de dignitat i d’honor. Segurament per això arriba un moment on m’aixeco i em dirigeixo al públic amb la cançó. Gairebé només vaig poder dir una frase, perquè de seguida em van agafar dos policies -un per cada braç-. Just en aquell moment, la dignitat i l’honor van donar pas a un sentit de llibertat i, com jo era potent, vaig esbandir als policies. Després, mentre travessava el Palau per sortir, vaig veure que dos policies més estaven arrossegant al meu germà. Vaig aprofitar que tenien les mans ocupades -per tant, la cara descoberta- per clavar-li un directe a un dels policies, que va caure desplomat i va quedar blanc com un paper de fumar. Per sort, mon germà es va aconseguir desfer de l’altre policia i va escapar.
Aleshores, em vaig refugiar a Montserrat i el Pare Abat Escarré em va renyar irònicament. Amb un somriure d’orella a orella em va dir: “Espar, m’han dit que els heu pegat! Això no es fa!”. La -dolça- penitència va ser estar 3 mesos cantant El Virolai cada dia.
La segona aturada en el camí és per la revista Cavall Fort (1961). Tinc entès que éreu 2 grups els que volíeu fer una revista catalana -un vinculat al Crist i Catalunya (CC) i l’altre a l’òrbita d’Esquerra Republicana (ERC)-. Us va costar gaire acabar posant-vos d’acord?
El nostre grup -el CC- volia fer una revista per a nois i noies, però ens vam assabentar que un grup vinculat a ERC -i encapçalat per Josep Tremoleda- volia fer el mateix. Lògicament li vaig dir: “Temoleda, per què no fem la revista junts?”. Cop de mà i cap endavant: totes les forces s’ajunten per aconseguir el permís. Com va dir el senyor Grífols a la gala, el talent també necessita de sort, i es va donar l’estranya casualitat de que jo tenia una entrevista amb el Pare Abat de Montserrat. Li vaig dir que volíem fer una revista infantil en català i la seva resposta va ser: “Mira, casualment vaig a veure al Bisbe de Vic demà passat. Parlaré molt bé de vosaltres i li diré que us faci confiança”. Aleshores, el Bisbe de Vic ens va dir que volia veure una revista abans de donar el permís i que un altre Bisbat li donés suport -va anar a buscar al Bisbe de Solsona-. I aquest és el primer exemplar que nosaltres vam presentar al Bisbat. (Interromp el seu raonament per assenyalar-me la primera portada de la revista Cavall Fort, la qual té perfectament emmarcada a la paret).
Hi havia una cosa que jugava a favor nostre: el nostre contacte amb el Bisbe de Vic era un exmembre del CC -en Joaquim Muñoz-. Vam quedar amb ell i ens va dir que si el Bisbe de Vic no ens deia res ho tiràvem endavant. En canvi, si ens deia alguna cosa, quedava interromput. El resultat és que em truca Joaquim Muñoz per dir-nos que la cosa quedava en suspens. Jo tenia a la galeria de casa unes 20 persones que estaven esperant. Al cap de poc, torna a sonar el telèfon i em diuen: “El Bisbe de Vic diu que vol veure una revista acabada”. Tothom es va començar a posar en marxa i quan ja la teníem vam demanar hora per veure al Bisbe de Vic. Aleshores, en Josep Tremoleda -que era d’ERC i una mica anticlerical- em va dir: “Al Bisbat de Vic hi hauries d’anar tu, no pas els dos”. I jo li vaig dir que hi havíem d’anar tots dos, perquè el Bisbe havia de saber que hi havia 2 grups darrera la revista.
Avancem en el temps. Vostè va ser un dels fundadors del diari Avui (1976). Com s’ho van acabar fent perquè acabés sent una realitat?
Nosaltres sabíem que no ens concedirien l’Avui anant a la taquilla i demanant el permís corresponent. Aleshores, vam haver de buscar una fórmula perquè no ens poguessin refusar la petició fàcilment -i aquí és on entra una mica el talent-. En lloc de demanar-lo un grupet, el diari va ser demanat per molta gent perquè a l’hora de fer la petició aquesta quedés gruixuda -molta gent s’hi subscriu per endavant-. A més, vam creure que una de les maneres per fer impacte era tenir el món cultural al darrera, i és quan vam agafar tota la gent de la cultura artística i vam fer el fons d’art del diari Avui. En aquell fons d’art hi havia totes les grans figures de la plàstica del moment: Joan Miró, Antoni Tàpies, Albert Ràfols-Casamada... Això havia de fer forat per força.
D’altra banda, en aquell moment el franquisme estava molt tocat i, a més, feia mesos que Franco era a punt de morir. Aleshores, una de les coses que vam fer va ser fer president de l’Avui a en Ramon Fuster, degà del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya. I per donar credibilitat, vam contactar amb el notari Josep Maria Puig Salelles, perquè donava la sensació que podria fer un acte d’acreditació del que estàvem fent.
Per tant, érem 30.000 persones, tot el món dels artistes, el món notarial i el món dels col·legis professionals. Amb això, a Madrid no ens podien dir que no. El dia que ens havien de donar el permís, va ser el mateix dia que es va morir Franco. La gent es pensa que ens el van donar per aquesta raó, però en realitat només va ser una coincidència.
Un altre fet important que corrobora la força interior que teníem és l’acte de presentació de l’Avui. Em van trucar des de Madrid dient que el director d’Informació i Turisme volia presidir l’acte, però nosaltres no ho volíem perquè no ens havien fet cap favor. I de la manera més impossible, vaig aconseguir que el director no vingués, perquè nosaltres ja teníem a Joan Miró per presidir l’acte.
A vostè li he escoltat dir que aquest és un país de tants caps, tants barrets; de molts galls i, per tant, de poc galliner... en aquest context, com s’arriba a crear Convergència Democràtica de Catalunya (CDC)?
Hi ha una figura política important que fa de pal de paller: Jordi Pujol. Ell va dir que amb fer país no n’hi havia prou, ja que també s’havia de fer política. I jo li vaig dir: “Jordi Pujol i Soley, si tu no encapçales aquest grup polític, no existirà”. Aleshores, la Marta Ferrusola em va dir: “Pep, tens raó. Si no ho agafa en Jordi, aquest grup no es farà”. I això és el que en Jordi volia escoltar, perquè la seva vocació era la política i tenia una idea clara de país. I el 1974 va sortir CDC.
Com creu que acabarà tot plegat?
Quan es va decidir no convocar eleccions i fer la declaració d’independència, jo ja havia dit i escrit que històricament encara faltaven dues generacions per donar el tomb. Després de la guerra, van arribar a Catalunya milers i milers de persones procedents de la resta d’Espanya, però no es van catalanitzar. Aleshores, les generacions noves que pugen ho fan amb un altre sentit i la cosa de la independència no els hi sona com quelcom estrany. A més, l’esdevenir històric ens diu que nosaltres podem accedir a una situació d’independència pels volts de 2030, que és quan entra en joc una altra generació. Però no entrarà com una independència, sinó que serà fruït de la regionalització d’Europa -formant part del bloc amb Baviera, Sardenya, Bretanya, Escòcia, etc.-.
D’altra banda, també hi ha el fet de que la categoria personal del país és tan forta com per resistir tots els embats -també l’econòmic-. La prova és que, actualment, les exportacions continuen creixent.
Veu amb optimisme les properes generacions de cara a futures lluites per defensar la llengua i la cultura catalana com vostè va fer en la seva època?
La d’ara no, però la que ve sí -la que anirà de 2020 a 2030-. Per què? Doncs perquè la generació actual s’ho ha trobat tot fet i és tova i narcisista. Un viu en societat i ha de servir-la -no pas servir-se d’ella-. Però la reacció no es produirà només a Catalunya, també a Europa.
Veig que confia molt en Europa.
Si, perquè és una realitat. Encara que no estigui feta, també existeix. Europa és fortíssima. Ara, una cosa és l’Europa de les nacions i l’altra la dels estats.
En una entrevista al programa (S)avis de TV3 va dir que quan parla de Catalunya s’anima de cop. En la situació actual, se segueix animant quan escolta parlar de Catalunya?
No només m’animo, sinó que m’emociono. Vaig veure el Festival d’Havaneres de Calella de Palafrugell de fa uns dies i només esperava una cosa: el meu avi. Sabia que l’havien de cantar i sabia que la gent respondria. El sentiment de Catalunya encara és viu, molt viu. Aleshores, quan deien ‘Visca Catalunya, visca el català’ em vaig emocionar. Encara ara, als 91 anys, em vaig emocionar per una cançó que sabia que es cantaria.
Ja fa anys que hem entrat en un període marcat per la globalització. Com creu que es conjuga l’existència de les nacions amb aquesta força globalitzadora?
Només es conjuga donant força a Catalunya, perquè sinó el català es perdrà. És evident que el català, si no té un Estat que el protegeixi, es perdrà. És molt simptomàtic el fet que hagi descendit el nombre de catalanoparlants.
En el cas hipotètic de que Catalunya arribi a tenir un Estat propi, la lluita s’haurà acabat?
No, perquè la lluita continua a Polònia, Dinamarca, Suècia... És una lluita permanent, perquè la societat visqui millor, perquè s’acabin les desigualtats i perquè hi hagi una elevació cultural. La lluita continua en un altre sentit.
Com li agradaria ser recordat?
Com algú que s’estimava Catalunya.
Quin personatge de Catalunya destacaria pel seu talent?
Prat de la Riba, perquè d’un no-res en fa una Mancomunitat que transforma en estat un país que és nació. I de l’estructura que dona Prat de la Riba encara en vivim nosaltres.
I una dona?
No m’havien fet mai aquesta pregunta. Diria Marta Ferrusola, perquè sempre ha fet costat al seu marit i l’ha il·luminat quan ho ha necessitat. I, a més, ella té una catalanitat natural que és patrimoni de tota la família.
ALBERT POSTILS.