Equipada amb una llibreta farcida d’anotacions, me la miro amb un cert recel quan em confessa que és una persona molt tecnològica. Tant, que fins i tot m’explica que la seva gossa ha estat criada amb un Mac sota el braç -la pota, en aquest cas-. Després d’imaginar-me la situació, em revela que també és voluntària de naixement. Tant se la pot veure involucrada en una associació que vetlla pels infants en risc d’exclusió social com en una altra que ho fa pel medi ambient. Ara bé, la nineta dels seus ulls són els Premis Talent. “El voluntariat de la meva vida”, com diu ella. Parlo de Rosa Ruiz Combalia (Barcelona, 1966), la Secretària General de la Welcome Talent Society. Tanmateix, presentar-la només així resulta contradictori en el cas d’algú que és inquiet de mena i a qui li angoixa respondre un ‘no ho puc fer’ quan rep un encàrrec. Des de fa una bona colla d’anys, compte amb el seu propi despatx dedicat al disseny, la seva gran passió amb la que posa a prova la seva inesgotable creativitat cada dia. Una creativitat que es troba en tensió amb el seu alter ego més cartesià i quadriculat, que la va estar a punt de dur a dedicar-se a l’oceanografia. Però fidel al seu lema vital, menys és més i ha aconseguit plasmar en els seus dissenys una síntesi resultant d’ambdues vessants. Un petit homenatge al pensament hegelià. En té prou amb una mirada sobre la teva persona per saber la imatge corporativa que més t’escau, així que para atenció a com t’expresses, a com vesteixes i a com et mous, perquè els seus ulls ho processen tot a una velocitat supersònica. I no oblideu que tot, absolutament tot, queda gravat en la seva llibreta analògica.
Què és el talent per a tu?
El talent és un tot constituït per diverses parts. Una d’elles és l’habilitat -el saber fer una cosa-, sumada al poder fer una cosa i a l’actitud de voler-ho fer. I, en relació a la part de poder fer una cosa, és on entra en joc els Premis Talent: contribueix a que aquest talent aflori en el mercat.
A banda d’això, també crec que una persona talentosa és aquella que busca l’excel·lència en tot el que fa -fins i tot d’allò que sembla més insignificant- d’una manera individual.
Quin talent o quina habilitat creus que et caracteritza a tu?
Crec que tinc un positivisme total i moltes ganes de fer bé les coses. Això m’ha ajudat a pensar que sóc bona fent el que faig. Jo volia ser oceanògrafa, però la vida em va portar per una altra banda.
Com va ser aquest procés des de l’oceanografia al disseny?
Quan vaig acabar el COU, el meu pare em va animar a passar un any fora i vaig tornar amb el cervell del revés. A l’arribar aquí de nou, no sabia què volia fer. I sent una persona molt cartesiana -de ciències, que es diu-, vaig anar a parar en el món del disseny per un cúmul de casualitats. El meu pare era tèxtil i em va dir si volia fer disseny de teixits, però aquell any no vaig poder entrar perquè coincidia que hi havia un canvi en el pla d’estudis. Aleshores, mons pares eren amics de la secretària d’Elisava i vaig anar cap allà perquè m’orientés. Va ser aleshores quan em va dir que un noi que acabava de marxar havia deixat una plaça de Disseny Gràfic i me la vaig acabar quedant jo per no perdre l’any. I ara ja fa 30 anys que em dedico a això.
30 anys!
Jo potser tenia una part artística que m’acompanyava des de petita, perquè a casa sempre hi ha hagut molta implicació amb la música, la pintura... molta inquietud en les arts en definitiva. Però mai de la vida no m’hauria imaginat que em dedicaria a això.
I ara tens el teu propi estudi.
Afortunadament m’he pogut formar en grans estudis de disseny durant els anys 80’, una època on a Barcelona es va posar de moda el ‘estudies o dissenyes?’. Vaig tenir la sort d’entrar primer a Morillas -una de les grans empreses de disseny en aquests moments-, on vaig aprendre el color i el treballar amb molta alegria. Després vaig estar a Badia Associats, d’on vaig aprendre la puresa, els espais en blanc, la reflexió... Per mi han estat dos grans mestres. A partir d’aleshores, he anat treballant en diverses agències, però al final com treballo millor és jo sola.
Precisament et volia preguntar per això. Quant canvia treballar per tu mateixa en lloc de per un tercer?
Ja fa gairebé 20 anys que he deixat de treballar en agències. Canvia gaire? Sí i no, perquè treballar per tu mateix significa fer-ho tot: secretària, comercial, creatiu, comptable, relacions públiques, etc. Però crec que en el món del disseny, potser perquè ja duc un bagatge, quan parlo amb un client ja sé què m’està demanant. Després d’una entrevista per un projecte, la persona que tens davant et transmet coses -la manera de vestir, de parlar, de moure’s- i, d’alguna manera, et porta cap a un color, una forma o una tipografia per fer una imatge corporativa. Aleshores, aquest input directe per mi és vital.
En canvi, en una agència, es passen molts filtres. Per molts grans professionals que hi hagi, aquesta primera presa de contacte quan tens la persona davant es perd. Fruit d’això, me n’adono que treballo molt bé sola perquè també m’agrada imposar-me els meus propis horaris.
Què ha de tenir una imatge corporativa o un logo per tenir talent?
És difícil de dir, perquè nosaltres som com els sastres: fem vestits a mida. He tingut discussions amb dissenyadors importants perquè ells volen deixar la seva petjada d’identitat en un disseny -és una discussió molt freqüent-. Però jo crec que és a l’inrevés: el que s’ha de plasmar en un disseny és la identitat del client.
Et posaré un exemple perquè vegis com funciona. Hi havia una immobiliària que es dedicava a la perifèria de Barcelona -Cornellà, Santa Coloma, etc.-. Jo penso molt en la frase de l’arquitecte Mies Van Der Rohe -menys és més- i vaig dibuixar dos rectangles de diferent alçada -com si fossin dos edificis- i un cercle que quedava obert i que representava el concepte de perifèria. Li vaig presentar i l’home se’m va quedar verd. Aleshores, em va obrir una carpeta i em va ensenyar un dibuix que havia fet la seva filla d’una casa tirolesa. Quan vaig veure això em vaig adonar que no tenia res a fer amb aquesta persona.
Per la teva feina, que requereix un procés creatiu constant, creus que el talent és imprescindible per tirar endavant?
En aquest cas és un talent que desenvolupes. Potser també jo sóc empàtica i tinc aquesta facilitat per captar. Per exemple, quan tu m’expliques el que necessites, jo tinc aquesta habilitat per assumir-ho i catalitzar-ho.
Si haguessis de fer un disseny amb el que tu mateixa t’hi identifiquessis, com seria?
Seria un quadrat blau, com un tros de mar. A mi m’agrada molt la cultura japonesa. El meu pare era molt fan del Japó i quan hi vaig anar per primera vegada em va impactar molt. Aleshores, crec que en els meus dissenys tinc aquesta part japonesa de la simplicitat. Per exemple, el meu logo són dues erres -de Rosa Ruiz- col·locades una davant de l’altra a mode de simetria. Sóc molt quadrada, m’agraden molt les matemàtiques, era de ciències pures... aleshores sóc molt estructurada. Això genera una dicotomia amb la creativitat de la que et parlava. En aquest sentit, tracto de sintetitzar les dues vessants en un sol disseny.
Canviant una mica de tema, tinc entès que vas fer un voluntariat amb la Fundació Carles Blanc. En què consistia?
Jo sóc voluntària de naixement. Afortunadament, tinc molt bons amics que estan involucrats en ONGs. Aleshores, jo estava vinculada a l’AMPA del Sant Ignasi -l’escola dels meus fills-. El president que hi havia em va demanar que portés la part de comunicació, on vam començar a fer moltes coses. Llavors, la Fundació Carles Blanc depèn dels Jesuïtes i és el projecte solidari en el que més s’implica el Sant Ignasi. Aleshores, em van proposar que m’encarregués de la seva imatge: fullets, anuncis, exposicions... per captar diners i poder tirar cap endavant.
Parlant ja de la Welcome Talent Society, t’hi vas unir el maig de 2016. Com va ser la primera presa de contacte?
Jo vaig entrar-hi quan només hi era en Bru Recolons i la Welcome encara no existia. Ell havia fet una primera edició dels premis, on només hi havia la categoria de Disseny Gràfic. Com és una persona molt inquieta, volia fer créixer el projecte perquè veia que podia ser molt potent. Aleshores, se’n va anar a Morillas a demanar si li portarien la imatge, però en aquell moment s’estava fusionant amb una altra empresa i estava en ple trasllat de personal. D’aquesta manera, li van dir que m’ho proposés a mi i jo m’hi vaig apuntar encantada. I res, em vaig enganxar per realitzar els Premis Talent, el gran voluntariat de la meva vida.
Per què has decidit involucrar-t’hi tant en aquest projecte?
Perquè penso que té molt potencial. M’agrada molt poder ajudar la gent jove traduint el seu talent en una idea concreta que es pugui obrir al mercat. A més, també hi ha una part més ‘política’ que és reconèixer el talent de Catalunya, que en tenim molt. En el fons, els Premis Talent van sorgir amb la idea d’erradicar el barret mexicà com a souvenir de Barcelona -de fet, aleshores es deien Premis Souvenir-. La idea era que una de les grans ciutats del disseny com Barcelona no podia tenir el barret mexicà com a souvenir. Aquesta ha estat la catapulta inicial, però després han aparegut altres àmbits com la indústria, per exemple.
L’octubre de 2017 passes a ser la Secretària General de la Welcome. Això significa que passes a realitzar una tasca diferent?
Al primer any no, ja que vaig seguir portant la identitat corporativa dels Premis Talent. Després, en Jordi Balcells -un creatiu important amb molt de talent- es va unir a la Welcome per portar la imatge. Aquest fet em va fer una mica de llàstima al principi, però també em va descarregar d’una feinada important. A més, crec que ha millorat moltíssim la imatge. I d’aquesta manera, jo vaig passar a desenvolupar una tasca més protocol·lària.
Sigui com sigui, crec que aquest nou càrrec va ser un premi a la meva fidelitat en el projecte. La sort que hem tingut a la Welcome és que molta gent talentosa hi ha volgut formar part -fins i tot gent que ha estat guanyadora d’algun dels nostres premis-.
Tornem al disseny. Abans m’has parlat de la importància del disseny en una ciutat com Barcelona. En quin estat de salut creus es troba avui dia?
Crec que hi ha gent molt jove, gent molt bona i gent molt potent. Jo sóc una persona molt tecnològica. De fet, el primer ordinador que hi havia en un equip de disseny el vaig portar jo, a Morillas. Jo era la que dissenyava amb ordinador. Per mi la tecnologia és una eina imprescindible, però penso que per la immediatesa de la societat, s’està perdent molta reflexió en el disseny. Estem veient coses que són molt impactants, però efímeres al mateix temps.
Quin consell li donaries als joves que tot just s’inicien en el món del disseny?
Que viatgin i que llegeixin molt. Hi ha una cosa que hem oblidat una mica, i és la cultura. Si poden rebre una formació amb tot el que té a veure amb l’art, crec que és molt important pel que et deia abans: l’habilitat, l’actitud i el coneixement. En relació al coneixement, pots aprendre tant d’un concert del Sònar -on veus les tendències estètiques- com veient un Boticelli. El cervell és com un sac on vas desant totes aquestes llavors per poder fer el pa després.
Ja per acabar, quin personatge de Catalunya destacaries pel seu talent?
N’hi ha tantíssims... Penso, per exemple, en un moviment que ha estat menystingut des del món del disseny i és el grup artístic avantguardista Dau al Set. Són unes persones absolutament talentoses -cadascun amb la seva disciplina- que han estat poc valorades.
I una dona?
Formo part de l’associació d’Ecologistes en Acció, concretament a la ‘Plataforma Sos Aiguafreda, salvem la costa de Begur’, on també faig totes les peces de comunicació -cartells, fulletons, informatius, etc.-. En conseqüència, diré l’oceanògrafa Josefina Castellví, que va dirigir la instal·lació de la Base Antàrtica Espanyola Joan Carles I a l’illa Livingstone i ha estat nomenada Catalana de l’Any i reconeguda amb la Creu de Sant Jordi. La dic a ella per la part científica que tinc i que no he pogut desenvolupar i pel tema de l’ecologia, ja que ha fet coses molt importants.
ALBERT POSTILS.