L’entrevista d’aquesta setmana orbita entre satèl·lits per l’espai. Primer, pel lloc on es realitza: la desena i última planta de la Cambra de Comerç de Barcelona, a la que hi ascendim de forma meteòrica mitjançant un ascensor. Però, sobretot, perquè Mònica Roca (Barcelona, 1969) és la nostra entrevistada. Pel gran públic, tal vegada és més coneguda perquè en poc més d’un any i tres mesos es convertirà en la nova presidenta de la Cambra, fent complir així un dels punts de la seva candidatura, Eines de País, que advocava per una presidència paritària amb Joan Canadell, actualment al capdavant de la corporació. Tanmateix, la nostra entrevistada també és una de les personalitats més rellevants en l’àmbit de l’espai. Els primers passos els va donar a l’exterior, invertint 10 anys de la seva vida a l’Agència Espacial Europea. Però la seva aventura còsmica ha acabat aterrant a casa seva. “Trobava molt a faltar Catalunya”, ens confessa. D’aquesta manera, l’any 2006 va fundar isardSAT, una empresa proveïdora de serveis i solucions dins del camp de l’Observació de la Terra que té com a finalitat “ajudar la societat civil des de l’espai”. Així, amb els ulls com òrbites, alterna els afers terrestres i espacials amb una passió que sembla el millor combustible per arribar a la Lluna, un dels seus somnis des que era ben petita.
Què és el talent per a tu?
És allò que et fa diferent d’una mitjana i que et fa sobresortir en algun aspecte.
En què sobresurts?
Una cosa que em caracteritza és la persistència. Sempre que m’ha agradat alguna cosa, he estat molt persistent al llarg de la meva vida. Suposo que això m’ha fet arribar a llocs que, si m’hagués cansat abans, hauria tirat la tovallola. Quan alguna cosa l’he tinguda clara he estat molt persuasiva, potser aquest és un petit talent.
Em podries posar algun exemple?
El meu cap d’expertesa: l’espai. Em ve de molt petita, perquè quan tenia cinc anys i em preguntaven què volia ser, jo sempre responia el mateix: astronauta. No ho he arribat a ser, però sí que m’ha marcat una línia molt clara: si no arribes a aquell objectiu que t’has marcat, no et frustris, perquè tenir-ne un sempre t’ajuda a ser constant. En el meu cas, vaig triar la carrera per ser astronauta, em vaig treure el carnet de pilot, he fet molt submarinisme -els astronautes entrenen sota l’aigua, perquè és l’entorn que més s’assembla a l’espai-, etc.
En un inici, l’espai et va dur a l’estranger.
Vaig estar durant gairebé 10 anys a l’Agència Espacial Europea.
I després vas tornar. Per què?
Volia seguir treballant amb espai i estava molt bé allà, però trobava molt a faltar Catalunya. Em sabia greu treballar només per mi mateixa i no fer-ho pel país, així que em motivava molt la idea de combinar ambdues coses.
Com està el sector de l’espai aquí quan tornes de l’estranger?
Torno a Catalunya el desembre del 2003. Aleshores, no coneixia gaire què es feia aquí. Sabia que des de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya) es participava en projectes de l’Agència Espacial Europea i que existia el IEEC (Institut d’Estudis Espacials de Catalunya), amb qui ja havia col·laborat quan era a l’estranger. Però tot eren bolets, mentre que la part substancial la monopolitzava l’Estat espanyol i costava que arribés a Catalunya. Tradicionalment, les empreses relacionades amb l’espai són grans monstres i han estat lligades als Governs centrals.
En aquest context, l’any 2006 fundes isardSAT. Per què?
Bàsicament, perquè volia seguir fent espai i no hi havia cap altra opció que m’acollís en els aspectes que a mi m’hauria agradat desenvolupar. L’espai en sí comprèn molts àmbits i el que a mi m’interessava era la part que contribueix a temes climàtics: ajudar la societat civil des de l’espai. Al no tenir aquesta oferta, vaig decidir crear-la.
Per fer-nos una idea general, a què es dedica la teva empresa?
El nom dona pistes. Isard és un terme d’origen anglo-germànic que significa ‘el guardià del gel’. Aleshores, el sensor dins del satèl·lit en el que jo estava més especialitzada tenia com a funció principal monitoritzar els desgels dels casquets polars. A partir d’aquí, vam començar desenvolupant algoritmes que processaven les dades del sensor en qüestió, que s’anomena ‘radar altímetre’. D’ençà fins aleshores hem crescut molt i potser el nom ja no explica totes les activitats que fem.
Quins altres projectes desenvolupeu?
Processem dades de tots els tipus de radars. En alguns sensors recollim les dades processades per algú altre i les podem combinar amb un enfoc hidrològic: per calcular l’alçada dels llacs, el volum d’aigua dels rius.... També tenim projectes on, a través d’un satèl·lit que t’indica la humitat del sòl, aconseguim fer prediccions de plagues de llagosta que destrossen totes les collites.
I què feu amb totes les dades que processeu?
La idea és que no només ens serveixin a nosaltres. De vegades, retornem les dades a l’Agència Espacial Europea, que les processa i les difon a tota la comunitat europea. En altres casos, participem en projectes on hi ha col·laboradors com centres meteorològics o cooperatives d’agricultors. Ara hem creat una línia on intentem comercialitzar aquestes dades.
Abans de començar l’entrevista em parlaves del concepte de ‘nou espai’. En què consisteix?
Intenta ser un concepte disruptiu que trenqui amb l’espai convencional, format per grans empreses que desenvolupen projectes a 15 anys vista per missions globals. En el nou espai, en canvi, la clau és que el client és privat: això implica que el procés ha de ser més barat i més ràpid. A més, tracta de resoldre problemes més concrets que no poden esperar tant temps. S’ha de pensar que els projectes de l’Agència Espacial Europea són, com a mínim, a 10 anys vista. Per exemple, si un client té unes vinyes i vol conèixer la humitat del sòl per saber amb quina freqüència ha de regar, ho necessita el més aviat possible. Per tant, els terminis són radicalment diferents. Finalment, també s’hi barreja la idea de com transferir l’espai a molts altres sectors que poden semblar que no hi tenen cap relació, com el de l’automòbil.
En un altre ordre de coses, actualment ets la vicepresidenta de la Cambra de Barcelona. Per què vas decidir formar part de la candidatura d’Eines de País?
En la meva vida hi ha hagut dues coses que m’han guiat molt: l’espai i el país. Sentia que no acabava de fer prou pel país. A banda d’anar a manifestacions i participar en caixes solidàries, creia que podia fer alguna cosa més. Aleshores, coneixia la Cambra a través de la candidatura 50 a 50 -el principal objectiu de la qual era la paritat de gènere- i m’hi van involucrar. Tot i que la paritat és un tema que em preocupa, no em va acabar de motivar per donar el pas definitiu; en canvi, la possibilitat de treballar pel país d’una manera molt clara i sense embuts va sortir amb Eines de País. Crec que necessitem referents en diferents sectors que parlin de les possibilitats d’una Catalunya independent i em semblava que aquí hi podria aportar alguna cosa.
Un dels punts de la candidatura d’Eines de País és que la presidència ha de ser paritària. L’actual president, Joan Canadell, va ser investit el 17 de juny de 2019 i quan passin dos anys ocuparàs el seu lloc. Tens ganes de ser presidenta?
Em fa respecte, però tinc il·lusió de ser-ho. En Joan em deixarà el llistó molt alt, però és un repte més.
Per què és important que la presidència sigui paritària?
Sempre dic que la base d’una societat justa és l’educació en valors i la paritat de gènere és un d’aquests. No es tracta de voler imposar que les dones tinguin un paper que no els hi pertoca, està clar que ens hem de guiar pels mèrits. El tema és que, tenint aquests mèrits, no se’ns ha donat aquesta oportunitat. Les regles del joc han estat dissenyades pel sector masculí de la població i costa molt quan el context és tan advers. Aleshores, hem de ser a dins per poder anar canviant aquestes regles i perquè també s’adaptin a les nostres necessitats. Dit això, per normalitzar-ho, vam decidir que la presidència fos paritària.
Com és el paper de la dona al món de l’espai?
És horrorós, molt minoritari. Això lliga amb l’educació STEM (Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques). Si tu parles amb una nena, no té cap problema amb fer servir un coet o un cotxe. Tanmateix, a mesura que va creixent, la societat la va encarrilant de manera que fa jugar un paper a les nenes i un altre als nens. Això fa que l’espai sigui quelcom que una noia de 16 anys ja no s’arriba ni a plantejar. Però això és un problema de les regles del joc, insisteixo. Jo he pogut compaginar la meva vida familiar amb la professional, és possible. Però si ningú no ens fa veure que és possible, ens quedem sense referents. En espai, jo no tenia cap referent femení, de manera que has de ser molt imaginativa per pensar que pots arribar a dedicar-t’hi.
Quin impacte econòmic ha tingut la cancel·lació del Mobile World Congress (MWC)?
Ens han demanat que siguem molt prudents a l’hora de fer càlculs d’impacte. De totes maneres, he quedat al·lucinada amb la capacitat de reacció que té aquesta societat i com arriba a ser d’emprenedora. Ens hem planyut durant cinc minuts, després ja estàvem buscant alternatives.
Una altra cosa que també em va agradar molt és que ens vàrem unir sector públic i sector privat, apostant per la prudència, per ser una mica altruistes i mirant pel benefici de Barcelona i Catalunya.
Per què creus que s’ha anul·lat el MWC?
Crec que el coronavirus ha estat una excusa. A tota Europa s’estan fent congressos de dimensions similars i no s’han cancel·lat. Vull ser prudent, però la causa no és el coronavirus. La raó va més enllà i suposo que ho acabarem sabent.
Un altre aspecte d’actualitat són els pressupostos de la Generalitat. Quin impacte creus que tindran per l’empresariat?
D’una banda, quan reparteixes les molles, és difícil que tothom pugui estar content. Els pressupostos són tan limitats, que és difícil que puguem estar contents. Dit això, hi ha coses que es poden fer i s’haurien d’estar fent perquè aquestes escorrialles no ho fossin tant. No podem cansar-nos de parlar del dèficit fiscal, que és de setze mil milions d’euros anuals: com és que no estem treballant per reduir-lo i, en lloc d’això, demanem endeutar-nos més? No puc estar contenta amb els pressupostos.
Com bé saps, enguany se celebrarà la IV edició dels Premis Talent Cambra. Per què interessa a la Cambra col·laborar en aquest projecte?
Nosaltres volem una economia que sigui molt forta, així com desenvolupar el màxim potencial de l’empresariat de Catalunya. Però sempre amb la idea de crear valor afegit. No només volem llocs de treball, sinó que aquests siguin de qualitat. I tot això va lligat, directament, al talent. Catalunya té molt de talent, però s’ha d’aconseguir visualitzar. Però no només per estar orgullosos de nosaltres mateixos, sinó també perquè quan el visualitzes és quan té impacte en la societat.
Ja per acabar, quin personatge de Catalunya destacaries pel seu talent?
No pot no ser una dona, perquè necessitem crear referents. Per tant, diré Josefina Castellví, una científica pionera per ser, juntament amb Marta Estrada, la primera dona catalana en participar en una expedició internacional a l’Antàrtida.
Normalment ens diuen un home, així que sempre preguntem després per una dona. En el teu cas, que ja ens has dit una dona d’entrada, t’agradaria dir-nos un home?
Malauradament, encara hem de fer un esforç per trobar-ne una, perquè no les tenim tan a mà. Però jo et dic una dona i punt, ho deixo amb la Castellví.
ALBERT POSTILS.
*Entrevista realitzada el dimarts 18 de febrer de 2020.
