Tot alhora i res al mateix temps. Una mica d’aquí i un polsim d’allà. Maria Josep Rosanas (Manresa, 1967) em confessa la profunda dualitat que la caracteritza. A jutjar per la nostra conversa, però, ho encaixo amb escepticisme. Em rep a la seva casa d'estiueig de Platja d’Aro -més de mar que de muntanya-; m’obre la porta amb un somriure inesgotable -més hospitalària que esquerpa-; i s’explica amb tot luxe de detalls -més extravertida que tímida-. El que no sé dilucidar és si és més de ciències o de lletres. Malgrat haver-se dedicat tota la vida al disseny gràfic i tenir sempre una porta oberta a aprofundir en la il·lustració, la seva facilitat per les manualitats la va fer estar ben a prop d’estudiar Medicina i especialitzar-se en Cirurgia. L’elecció final s’ha revelat encertada amb el pas del temps. Prova d’això és que en la gala dels Premis Talent de l’any 2018 va guanyar el Premi 2D Souvenir per una il·lustració de Lluís Domènech i Muntaner i, en l’actualitat, està en una empresa de publicitat pels matins mentre treballa pel seu compte per les tardes. Entre tantes ocupacions, però, troba el temps necessari per gestionar el seu instagram sobre pictogrames de lavabos. Sí, tal i com es llegeix. I ja en van més de 500 models diferents. Un altre aspecte de la seva vida que es troba renyit amb la seva autoproclamada dualitat.
Què és el talent per a tu?
El talent és quelcom que es porta dins, però també alguna cosa que es pot aprendre i que pots desenvolupar treballant. Si ho tens innat és més fàcil, però crec molt en el treball del dia a dia.
En aquest sentit, quin seria el teu cas?
Jo crec que una barreja de totes dues coses. No sóc ni blanc ni negre, més aviat de molts matisos. He tingut facilitat amb una sèrie de coses des de petita, però també he treballat molt sempre.
Què ha de tenir un disseny o una il·lustració perquè tingui talent?
És complicat, perquè abans estava més clar. Ara, en canvi, s’hi val més tot. Hi ha coses que anys enrere s’haguessin considerat incorrectes i que ara es poden veure com una revolució.
De petita ja intuïes que t’encaminaries cap on ho has acabat fent?
No ben bé. Des de molt petita m’agradava dibuixar i fer manualitats -anava a classes de dibuix i de pintura-, però va haver un moment que volia fer Medicina i, més en concret, Cirurgia -el més relacionat amb la part manual-. El que passa és que tenia una cosina que estudiava Disseny Gràfic, em va ensenyar el que feia i de seguida em va interessar -aleshores el disseny encara era una disciplina molt desconeguda, sobretot el gràfic-. Jo sóc de Manresa, aleshores em vaig desplaçar a Barcelona i vaig anar directament a Elisava -on havia estudiat la meva cosina- per apuntar-m’hi. Dit i fet!
I ara no tens aquell cuquet de la Medicina?
No. Quan comença la crisi econòmica -al voltant del 2008-, amb el que aleshores era el meu marit vam decidir marxar de Manresa i anar a Barcelona i per un moment vaig pensar que m'havia equivocat i que m'hauria d'haver dedicat a la Medicina. Però realment mai no m’he penedit de la meva elecció.
Entenc que aleshores no tenies aquells pares estrictes que t’exigien cursar els estudis clàssics (Medicina, Dret...).
Al contrari, el meu pare em va dir que quasi millor que no hagués escollit Medicina. Jo sóc una persona que quan faig les coses les vull fer bé i obtenir bons resultats. Aleshores, ells em van patir el voler treure molt bones notes al COU per entrar a Medicina i van pensar que si no seguia per aquí no donaria tant la llauna.
En la teva formació hi he vist que la il·lustració hi té un paper preponderant. Et sents més còmode en aquest àmbit o en el del disseny gràfic?
Jo sempre he treballat de dissenyadora gràfica i és el que m’ha donat de menjar i el que m'agrada fer. Després de donar classes a Elisava i a les Dominiques de Manresa, vaig entrar a treballar en un estudi de disseny gràfic de Manresa durant un any i escaig. A partir d’aquesta experiència, vaig decidir seguir treballant a Manresa però pel meu compte. Manresa és un municipi que es nodreix molt de petita i mitjana empresa industrial i el que feia més eren catàlegs de màquines, logos i cartells enfocats en aquesta activitat. Tanmateix, va haver un punt on em vaig cansar una mica de tot el tema industrial i va coincidir amb el naixement del meu tercer fill.
Va ser aleshores quan vas marxar a Barcelona, doncs?
Exacte, allà vaig replantejar-me la meva vida laboral. No obstant això, allà em va baixar bastant el nivell de feina. Va ser una època on llegia molts contes pels meus fills i això em va fer venir ganes de fer alguna cosa d’il·lustració. Aleshores, vaig anar a l’Escola d’art La Massana per fer un curset de documental animat, la qual cosa em va obrir un ventall de possibilitats molt interessants. A partir d’allà, vaig anar a formar-me a l’Escola de la Dona perquè algú me n’havia parlat i m’hi vaig estar 4 anys. En aquest procés va ser quan vaig incorporar la il·lustració en la meva vessant de disseny, però també vaig veure que la part infantil no era la meva i que m’agradava més la part d’adult.
Aquesta part més adulta de la il·lustració va ser la que et va permetre guanyar el Premi 2D Souvenir.
Exacte, els Premis Talent eren una mica el reflex d’aquesta il·lustració per a adults que a mi m’agradava.
D’aleshores d’ençà, amb un reconeixement com aquest, has notat un impuls en la teva carrera professional o va ser més en aquell moment i prou?
En el moment dels Premis Talent se’m va obrir alguna escletxa. A més, arrel d’això, aquesta part de la il·lustració que la tenia al ralentí me la reactiva una mica, perquè un reconeixement sempre t’impulsa a nivell personal. El dia de la gala vaig parlar amb gent i d'aquestes converses en va sortir un parell d’entrevistes per fer alguna col·laboració, però s’han quedat en punt mort. D’altra banda, no només va ser fer una il·lustració, sinó que va tenir una continuïtat ja que el Bru em va demanar fer una sèrie de personatges reconeguts -els homenots, entre els quals hi havia Margarida Xirgu, Gaudí, etc.- i hi continuem treballant.
I ara mateix, a nivell de feina, et trobes a ple rendiment.
Sí, compagino la feina de Mosaiking Comunicació -una petita agència de publicitat on en sóc la dissenyadora gràfica- pel matí amb algunes feines pel meu compte a les tardes -no tan vinculades a la publicitat, purament al disseny gràfic-.
Quin consideres que és el teu estil? Com el definiries?
Jo no li veia d’entrada i admiro la gent que té un estil molt personal, ja sigui en il·lustració o en disseny gràfic. Sempre he tingut una mica de complexa en aquest sentit, perquè tenia la sensació de que em mimetitzava molt amb l’encàrrec i que la meva personalitat es diluïa en aquest. Però amb la perspectiva dels anys sí que he vist que tracto els dibuixos, les formes, la tipografia... d’una manera determinada. Alguns col·laboradors i amics m'ho han corroborat.
Es nota quan una il·lustració o un disseny el fa un home o una dona?
Jo crec que va més amb la persona i el que porta a dins.
En algun moment has aprofitat els teus dissenys per realitzar reivindicacions socials, polítiques, culturals, etc.?
Mai no he estat reivindicativa. Com abans et deia, sóc una persona que no s’acostuma a posicionar, tot i que en el moment actual em defineixo més. Per exemple, en el meu instagram personal hi vaig penjar un refranyer en català fet a partir de dibuixos ràpids meus. En aquest sentit sóc molt catalanista, vaig veure que no hi havia res semblant en català i vaig pensar que era un bon moment perquè la llengua és un bé que tenim -no tant per fer una reivindicació política-. És posar el meu granet de sorra amb un punt més divertit i sense voler imposar res a ningú. A més, també és una manera d’obligar-me cada setmana a fer un dibuix i no perdre aquesta vinculació amb la il·lustració – i, en el moment que pugui, fer alguna cosa més profunda-.
Barcelona segueix sent un referent del disseny?
Jo penso que sí, però com tot es troba més globalitzat ara hi ha gent bona a tot arreu i hi ha molta interrelació. El que abans reconeixies molt com a disseny de Barcelona -en la meva època hi havia dissenyadors molt potents com Mariscal o Peret-, ara tot queda més diluït. El que sí trobo és que Barcelona continua sent un referent en el sentit de que som creatius. Els catalans, de fet, penso que ho som. Potser ara no és només en el disseny, també hi ha molta força a l’animació, a la cuina... Jo crec que és més ampli que el disseny i som gent creativa en diferents àmbits.
Ja per acabar, quin personatge de Catalunya destacaries pel seu talent?
En aquest sentit em costa definir-me perquè sóc molt plural i de “depèn”. Però per mi Carme Ruscalleda, a qui destacaria com una persona que s’ha sabut moure en un món d’homes i, a més, ha tingut projecció internacional. Hi ha moltes dones que cuinen -i la tradició ve d’elles-, però els que triomfen són els homes. Això en el cas de la cuina, però et podria parlar d’altres àmbits també. Per exemple, en la il·lustració trobo molt interessant i em va fer obrir els ulls Ignasi Blanch, a qui vaig tenir de professor a l’Escola de la Dona. És molt reivindicatiu, té el cap molt ben moblat i això ho reflecteix en les seves il·lustracions.
ALBERT POSTILS.