La trajectòria de Jesús Conte (Barcelona, 1954) es podria capturar a través de la metàfora del tenista: dos contrincants a banda i banda de la xarxa intercanviant-se una pilota a cop de raqueta. El nostre entrevistat, amant d’aquest esport, sap el que és estar en les dues zones del camp. D’una banda, ha treballat en un ampli elenc de mitjans de comunicació, arribant-ne a dirigir alguns com Diariocrítico o el setmanari Set Dies d’Actualitat. De l’altra, ha estat el director i propietari d’una agència de comunicació privada -ConteBCN Comunica SL- i ha estat responsable de dos gabinets de comunicació institucionals -CDC (1983-1987) i de la Generalitat (1998-2003)-. L’alçada del nostre interlocutor converteix en un acte de justícia poètica el fet que l’escenari de la conversa sigui l’Ateneu Barcelonès. “Em sento més còmode parlant de talent en el temple de la llibertat i de les idees”, em confessa justificant la decisió. En una petita taula, enmig d’un jardí interior, començo a entendre perquè la fotografia és una de les seves passions. Els seus ulls, oberts com taronges, són el més similar a l’objectiu d’una càmera. Que tot ho capta. Que tot ho absorbeix. I el talent, per descomptat, no és una excepció. La Comunicació de la Welcome Talent Society està en bones mans.
Què és el talent per a tu?
La capacitat innata d’una persona per una activitat que necessita desenvolupar-se. Per molta pedagogia, estudis i formació, si un no té aquesta habilitat difícilment la pot dur a terme. Per exemple, a mi em dona la sensació que jo no seria un bon pintor perquè no tinc traça per pintar.
Quina capacitat innata seria la teva?
Diria que sóc observador, la qual cosa és positiva per a un comunicador. És a dir, sóc capaç de captar si passa alguna cosa en el meu entorn. També em desenvolupo bé escrivint, m’hi sento còmode i és el que m’ha donat de menjar durant gairebé 50 anys.
Des que vas començar fins ara, entenc que l’ofici de periodista ha canviat molt.
Sóc molt nostàlgic. Amb els diaris d’abans, baixaves a tallers i hi havia aquella olor de les planxes de plom. Tècnicament ha canviat molt.
Però l’ofici el segueixes reconeixent com a tal o només ha canviat en tant que ha incorporat el format digital?
Jo sóc molt crític. Els joves professionals periodistes tenen unes habilitats i coneixements que la meva generació no tenia -en temes d’informàtica i de xarxes socials-, però falta un bany de cultura general. Per exemple, jo que m’he dedicat fonamentalment al periodisme polític, trobo que falta background quan es parla de la transició, perquè la majoria de periodistes no l’han viscuda i tenen un gran desconeixement de personatges. Tu li preguntes a un periodista jove per Macià Alavedra i no sap qui és. A banda d’això, també falta capacitat de sacrifici. El periodisme són 24 hores al dia i 365 dies a l’any. Conec periodistes que volen fer esports, però que no volen treballar els caps de setmana.
Això significa que la professió està en crisi?
La civilització del tuit ha fet molt de mal. Les coses no es poden explicar en 280 caràcters, perquè tot té un context. Crec que tampoc pots anar a una tertúlia amb una tauleta davant perquè t’apunti tot allò que no saps en un moment i no poder seguir el fil d’una conversa.
Per tant, creus que l’adveniment de les tecnologies ha perjudicat el periodisme?
Facilita la immediatesa, això és obvi. Però també ha dut la crisi de la premsa escrita: per què m’haig de comprar un diari en paper quan la meitat de les seves notícies hauran estat matisades, corregides o desmentides? I t’ho està dient un periodista que està subscrit a un diari. Això es veu clarament en les facultats de comunicació: no s’hi compren diaris. En la meva època, la meitat dels estudiants anaven amb el Tele/eXpres -diari generalista vigent entre 1964-1980- sota el braç.
S’extingirà el paper?
No, perquè hi ha una lectura més reposada. En els 46 anys que he exercit la professió, he estat uns 20 treballant en mitjans de comunicació i la resta com a consultor. Aleshores, en aquesta darrera faceta, als meus clients els hi agrada sortir al diari en paper. El president de Foment del Treball, per exemple, “se desayuna” amb La Vanguardia. La versió digital és útil per assabentar-te de les coses immediates que passen, però la lectura en paper és més reposada i hi dediques més temps.
Has estat professor associat a la UIC (2004-2014). Què els hi transmeties als teus alumnes sobre el futur que els esperava en la professió?
Jo ensenyava periodisme corporatiu a persones ja llicenciades que volien treure’s un postgrau o màster. Molts eren de comunicació, però també tenia metges, economistes... eren cursos d’uns 15 alumnes. La primera pregunta que els feia era per conèixer el perfil de cadascun i adaptar el pla d’estudis a la realitat de la meva classe. La segona, qui volia treballar en un gabinet de comunicació: poques persones aixecaven la mà. Tothom vol ser corresponsal del The New York Times. I jo els hi deia que era una llàstima, perquè tenia una empresa de comunicació -ConteBCN Comunicacions SL- i ja havia fitxat a tres alumnes que havia tingut. Per tant, els transmetia -mig en broma mig en forma de retret- que estaven perdent una oportunitat.
Creus que al periodista no li agrada la idea d’acabar treballant en comunicació corporativa?
Jo que he exercit els dos papers, crec que és molt important per a un comunicador haver estat als dos costats de la barrera. Al final, la comunicació no deixa de ser un mitjà per vendre una mercaderia: una notícia, una imatge d’una empresa... sempre fent-ho sense enganyar i amb la veritat per davant.
Un dels elements més destacats de la teva trajectòria és el fet d’haver estat cap de premsa de CDC (1983-87) i de la Generalitat (1998-2003). Sempre s’ha dit que el periodista només té un bitllet d’anada a la política, que després per tornar se’l mira amb recel. Quina va ser la teva experiència?
Evidentment, quedes marcat. Jo no he militat mai en cap partit, però si has estat cap de premsa de CDC i del president Pujol durant el seu darrer mandat, és que sintonitzava amb un projecte polític. Et posaré un exemple: vaig deixar de ser el cap de premsa de CDC perquè vaig acceptar una oferta de Cambio 16. Era una revista de prestigi, històrica i -el més important- amb seu a Madrid. Em deslligava una mica del dia a dia d’aquí Catalunya. Si en lloc de Cambio 16 me n’hagués anat a l’Avui, m’hauria creat problemes de consciència perquè els mateixos caps que havia tingut a CDC em trucarien i em podrien pressionar. Aleshores, si hi havia alguna informació que no agradava a algun membre de CDC em trucaria l’amic de Jordi Pujol o de Miquel Roca, però no pas el president o secretari general del partit. És a dir, no m’expedientarien. De fet, em vaig trobar en un cas on algun d’aquests em va trucar, però va quedar aquí.
M’has parlat també del sacrifici que duu implícit l’ofici de periodista. Mirant-ho amb la perspectiva dels anys, per què val la pena tantes hores de dedicació?
Abans es deia que el periodisme era un sacerdoci, en el sentit que no tens família. Fa un temps vaig anar al casament de la meva filla i vaig preparar un discurs sorpresa. La primera pregunta que em feia era: he estat un bon pare? El temps no es recupera. Ella ara té 31 anys, però no he viscut la seva infància. Ja sigui pel món del periodisme o pel món de la política, a les nou de la nit no era a casa. Recordo un cas concret: era la una de la nit, estava tancant el diari i es va morir el Rei Balduí de Bèlgica -un personatge del qual no pots esperar a demà per donar la notícia-. Aleshores, en lloc d’arribar a casa a les dues ho vaig fer a les quatre, amb la família inquieta.
Torno a la pregunta... val la pena doncs?
Sí. Si tornés a néixer, tornaria a ser periodista.
Per què?
És sacrificat, però no em puc queixar. És un privilegi tot el que he vist i a tota la gent que he conegut. És una il·lusió tremenda, ja no el que he fet, sinó tot el que he vist com a testimoni en primera línia i tota la gent a la que he tingut accés.
Ets membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Creus que hauria de ser obligatori que un periodista estigués col·legiat?
La col·legiació dona una garantia de que la persona té una formació acadèmica, però no és necessàriament condició sine qua non de la vàlua professional -és el cas de Luis del Ol-. Entenc que hi ha casos com els d’enginyeria, arquitectura, medicina... on no et jugues la seguretat de les persones. Per tant, ja m’està bé la col·legiació. Però no sé si en el cas del periodisme és necessari.
També has estat director d’alguns diaris, per exemple de Diariocrítico. Com hauria de ser el director ideal d’un mitjà de comunicació?
Tens un model d’empresa que té uns objectius tant mercantils com de posicionament social i polític. Això és important. Jo sempre dic: “Llibertat d’opinió? Sí, però te la pagues tu”. És a dir, un periodista em pot dir que vol escriure sobre un tema determinat i ell és lliure de fer-ho, però no en aquest diari. Compra’t un diari i fes el que vulguis.
I si aquest posicionament del mitjà l’impedeix publicar una informació que compromet uns interessos afins?
Hi ha moltes maneres de presentar les informacions. Les pots donar en portada, en la pàgina 8 o en la 34. Allò de separar informació d’opinió és molt relatiu, perquè la primera opinió comença en el moment en què tu penses escriure sobre un tema. Aquí tu ja estàs creant opinió, igual que quan decideixes dedicar-li 20 línies o 60. No li posaràs adjectius ni judicis de valor, però tu ja estàs prejutjant amb l’espai que li destinaràs.
Passant a parlar ja de la WTS, de la qual en duus la comunicació... quina va ser la primera presa de contacte?
Vaig conèixer en Bru Recolons a través d’una tercera persona que teníem en comú i ens vam posar en contacte per primera vegada el mes de setembre del 2017. Em va explicar el tema dels Premis Talent i vam començar a fer diferents activitats: exposició al Palau Robert, a Brussel·les... i les dues darreres edicions de l’entrega de premis.
I per què t’agrada aquesta iniciativa?
Si tingués diners, en posaria per aquesta iniciativa. Hi crec. És a dir, homenatjar una ONG sense ànim de lucre que dedica temps i esforços a una bona obra mereix un premi. Igual que un enginyer o matemàtic que sigui una eminència, mereixen un reconeixement. Crec que s’ha de donar suport a això i, des de la meva vessant, hi dono un cop de mà.
Tinc entès que ets un amant de la fotografia.
M’encanta, sobretot perquè m’agrada captar situacions.
Alguna en concret?
És un mig secret, perquè mai no trobaré finançament perquè m’ho paguin. Però tinc una guia de l’A a la Z que es diu “Barcelona d’autor”. Digues-me un arquitecte, escultor... qualsevol.
Lluís Domènech i Muntaner.
Doncs a la meva guia et poso totes les seves obres a Barcelona amb fotografies. En tinc centenars d’arquitectes, escultors, paisatgistes, mosaics... Porto anys fent-ho.
Resumeix-me en un titular tota la teva trajectòria.
He gaudit treballant i confio en haver-ho fet amb honestedat.
Per últim, quin personatge de Catalunya destacaries pel seu talent?
Salvador Dalí, perquè és multidisciplinari: pintor, teatre, òpera, escriptor, cinema, escultura, etc. Un altre personatge que m’agrada -i que vaig tenir la sort de conèixer- és Joan Brossa, al qual m’uneix aquest punt de provocació. A mi algunes persones em diuen que tinc un humor anglès que no sempre és ben entès, donat que hi ha una línia fina entre el que és humor i el que és "mala sombra".
I una dona?
Qualsevol que ha sabut trencar barreres, no pas per la igualtat mal entesa, sinó per sobresortir per mèrits propis en un camp que normalment ha estat hostil per a les dones. I això es pot aplicar des de Rosa Parks en la seva lluita contra el racisme, fins a les que han triomfat en el món de la ciència, literatura, enginyeria, etc. Per tant, serien centenars de milers de persones de tot el món.
ALBERT POSTILS.