La celebració dels 175 anys del Gran Teatre del Liceu no ha de fer-nos oblidar que enguany se celebren, també, els 185 del Conservatori del Liceu, institució originària del teatre de la Rambla, que aquest dissabte passat celebrà l'efemèride amb un espectacle al Liceu, on els alumnes en foren els protagonistes.

Una institució, el Conservatori, que tal i com defensà el seu actual president, Sergi Ferrer Salat, esdevé en moments de crisi sistèmica, econòmica, social, política, cultural, un bàlsam d'altruïsme, generositat, i formació acadèmica al país. Precisament, Ferrer Salat es referia a l'iniciar el discurs, al més de milió de catalans que és pobre o està en risc greu de ser-ho. El Conservatori del Liceu, garant durant 185 anys de que milers d'estudiants tinguin accés a una educació d'altíssim nivell, sigui quin sigui el seu nivell econòmic, ha estat un dels èxits i cavalls de batalla d'una institució que aporta a la societat el seu gra de sorra, per fer-la millor.

Recordo, quan jo estudiava amb les germanes Feu, de Sants, - besnétes d'aquell insigne arquitecte que fou Modest Feu-, haver de patir les convocatòries anuals dels examens als Conservatori. Baixar a la Rambla, observar la porta que donava al Cercle i a aquella escala llòbrega, amb armariets de vidre i anuncis de venda d'instruments, de classes particulars... i pujar a un mostrador on es pagava la quota i l'examen, i on t'atenien per les proves corresponents. Des de llavors, i encara no s'havia reinaugurat el flamant teatre, que no hi he tornat. La Maria Serrat, directora general de la institució, amb la seva glossa històrica i el recull de fotografies que vàrem poder gaudir durant l'espectacle, va tornar-me a fer reviure l'esperit i l'orgull de ser "liceísta".

Tot i que al vell Conservatori no hi he tornat des de fa vint anys, estic segur que el teatrí de les golfes, aquell escenari modernista estrafet tot folrat de fusta com l'escalinata del Titanic, aquell grinyolar de les passes i els vells parquets, deu seguir fent la seva funció. Funció formativa, educadora. Funció també sensibilitzadora, vers una història compartida, un passat elogiós, uns èxits particulars que són col·lectius, vers els que ens precediren.

També vaig passaruns quants anys anant a les classes de cant que el Conservatori oferia a l'edifici de la Plaça Urquinaona. Graons que pugen sota una gran claraboia lluenta, un rere un altre, en una escalinata noble i modernista, palatina, de la Barcelona on la bossa sonava. Entre el Conservatori i el Teatre, la meva sempre ha estat una història de graons. De nou, fustes velles, pianos que tintinejaven llunyans, pentagrames per omplir.

No n'era conscient. No ho érem la majoria. La passió, l'encenall d'il·lusions, i també de disgustos, les tardes d'hivern, el baf dels vidres ens entel·lava aquesta visió històrica del lloc i de la institució que trepitjàvem, allà on havíem gosat posar els peus. Tot, llavors, era més romàntic. Probablement, aquella Barcelona que encara vàrem viure pensant en els fantasmes del Liceu cremat, va canviar amb el nou edifici del carrer Nou de la Rambla. Un edifici, el nou, que ja no vaig viure. Vaig deixar la música pel periodisme. Em reconforta haver flairat, tot i que a les darreries, aquell aroma de la Barcelona on encara se sentia pel pati de llums algún veí tocant a Granados.

No volia convertir aquesta història personal en una reflexió melancòlica. Estic segur que Ferrer Salat, dissabte passat, a la celebració dels 185 anys del Conservatori tampoc hauria volgut començar el seu al·legat de forma tan tràgica recordant el milió llarg de pobres del país. Sens dubte, és moment de celebració, però també de vindicació. Celebrar el futur, glorificar un passat ple de feina, reivindicar mestres, alumnes, i treballadors. Agrair als mecenes i benefactors. I recordar, especialment, la fàbrica de talent que ha esdevingut durant aquests gairebé dos segles: Joaquim Zamacois, Montserrat Caballé, Francesc Viñas, Lamote de Grignon, Conxita Supervia, Jordi Savall, Francesc Burrull, Miguel Fleta, Antoni Ros Marbà, Benet Casablancas, Victòria dels Àngels, Frederic Mompou, Maria Barrientos, Joan Guinjoan, Elvira de Hidalgo, Núria Rial, Carles Santos... les pàgines d'or de la música del nostre país. Sense deixar de fer pal·lès el vertader sentit institucional: el mecenatge, la promoció, el donar valor a les oportunitats. El donar oportunitat als valors.

El concert dels 185 anys del Conservatori va incloure, a banda de la fantasia Coral de Beethoven, l'estrena de Variacions per a un aniversari, que a partir de la melodia "Cada dia al dematí, canta el gall quiquiriquí..." proposava un joc i divertimento musical, amb diverses formacions joves de la casa, compositors i estils. Molt escaient això de "cada dia al dematí", perquè la feina del músic, com la de tants altres homes i dones del país, ha estat la constància diària que permet aprendre, millorar, caure, assajar, reprendre i tornar a començar. El camí de l'èxit. Elogi de la feina feta. De la bona feina.

Per molts anys!