Aquest diumenge vaig visitar l’exposició de Fernando Botero al Palau Martorell, comissariada per la meva estimada i admirada Carlota Bentz i Simal. Una mostra excepcional, probablement la més important sobre l’artista colombià que s’ha fet mai a Europa, i que reuneix algunes de les seves obres més emblemàtiques: des de les primeres peces fins a reinterpretacions magistrals d’obres de Holbein, la “Menina” o el “Matrimoni Arnolfini”, passant per la seva inoblidable sèrie sobre Abu Graib.

Botero (Medellín, 1932 – Mònaco, 2023) va ser molt més que les formes voluptuoses amb què sovint se l’identifica. Va ser un artista amb una profunda vocació crítica. A través d’un estil propi —colorista, exagerat, inconfusible— va retratar no només la cultura llatinoamericana, sinó també les seves ferides: la violència, la repressió, les desigualtats. Les seves pintures sobre la tortura a Abu Graib, o obres com “La massacre”, evoquen clarament la dimensió simbòlica del Guernica picassià: són crits contra la barbàrie, embolcallats en formes suaus i colors vius, que amplifiquen el contrast amb el dolor representat.

El contrast és justament una de les claus del seu llenguatge. La bellesa aparent de les formes —allò que pot semblar amable o decoratiu— només serveix per fer més evident la tragèdia. És una denúncia poderosa, sense necessitat de realisme cru. Botero deia: “La pintura és una manera de deixar constància. No pots callar davant la injustícia.”

Però aquest article no seria complet sense parlar de l'espai que ha fet possible aquesta mostra: el Palau Martorell, que s’està consolidant com un nou referent de les grans exposicions internacionals a Barcelona, i ho fa amb una gestió plenament privada.

En una ciutat que, durant massa temps, ha volgut monopolitzar la cultura des de la gestió pública, el Palau Martorell representa una alenada d’aire fresc. Cal reivindicar el paper fonamental que juga la iniciativa privada en la difusió de la cultura. Projectes com aquest no només complementen l’oferta cultural de la ciutat, sinó que sovint són els únics que s’atreveixen a portar exposicions d’aquesta envergadura.

No podem continuar sospitant de l’empresa, del capital, ni de les iniciatives particulars com si fossin enemigues de la cultura. De fet, són actors imprescindibles. Sense la feina, la visió i el compromís de persones com Carlota Bentz i l’equip del Palau Martorell, aquesta exposició no existiria. I Barcelona seria més pobre culturalment.

Cal una nova cultura institucional que entengui que sumar no és competir. Que el sector públic i el privat poden col·laborar per enriquir la vida cultural d’una ciutat, i que el talent, l’emprenedoria i la passió per l’art no entenen de fronteres administratives.

Aquesta exposició de Botero no només és un viatge pel seu univers pictòric. És una lliçó d’humanitat, de memòria i de resistència, i alhora una reivindicació del valor de totes aquelles persones i institucions —públiques i privades— que treballen perquè l’art ens segueixi interpel·lant, transformant i acompanyant.