Aquest dissabte, a la Bibliomusicineteca del Poble-sec, vam tenir l’oportunitat de reviure una part fonamental de la història cultural de Barcelona. Es va presentar el llibre «Donde habitan los recuerdos. Memorias de la Bella Dorita», de l’escriptora Noelia Pérez Ponce, vinguda expressament des d’Almeria. El títol, preciós i precís, ja ho diu tot: aquest llibre no és només una biografia, és un acte de resistència contra l’oblit. Una recuperació afectuosa, detallada i documentada d’una figura cabdal del Paral·lel i del teatre de revista català del segle XX.
La Bella Dorita, nascuda Maria Yáñez García a l’Almería de 1901, va fer de Barcelona casa seva i escenari del seu art. Va viure cent anys —una vida sencera per a veure com el món canviava, però ella es mantenia com un símbol viu d’una ciutat que canta, balla i resisteix. Al Paral·lel, va triomfar com a vedet amb un estil propi, barreja de sensualitat, picardia i una intel·ligència escènica inigualable. Temes com Fumando espero o La pulga formen part d’un llegat musical i popular que mereix ser reivindicat. I no només pel seu valor artístic, sinó pel que representen: la força d’unes dones que, en un món d’homes, es van fer escoltar.
L’acte de presentació va comptar amb una trentena d’assistents, amb el lideratge de Ferran Baile i Sonia Garcia, de "La Biblio" així com el productor teatral Lluís Juanet, els darrers propietaris del restaurant Can Lluís i els joves actors Laura Pont i Eduard Hidalgo, creadors de l’espectacle Fumando espero, inspirat en la Bella Dorita. És bonic veure com la seva petjada encara inspira noves generacions, demostrant que l’art, quan és autèntic, no caduca.
Aquest llibre és una eina valuosa per fer memòria. I és aquí on cal obrir un debat més ampli: què fem com a societat per preservar el llegat de figures com la Bella Dorita? Quin paper juguen les dones artistes migrants, que van ajudar a construir la Barcelona moderna i cosmopolita que avui celebrem? Ens cal reconèixer, explicar i difondre aquestes històries. Per justícia, per orgull, per cultura.
El 2026 farà 125 anys del seu naixement i 25 de la seva mort. Una doble efemèride que hauria de servir per impulsar actes, exposicions i, per què no, tornar a fer reviure el seu nom als escenaris. Des de les institucions, però també des de la societat civil, cal que ens impliquem a fons en aquest exercici de memòria. La Bella Dorita no només forma part de la nostra història escènica; és patrimoni emocional d’una ciutat que, en cada racó, guarda la petjada de les seves artistes més valentes. Recordar és tornar a passar pel cor, diuen. Estimar les dones que van fer Barcelona és, a la fi, estimar Barcelona.
Albert Torras
