Albert Torras - Aquest dilluns a Luz de Gas, la cantant cubano-catalana Lucrecia va congregar de nou els seus amics en la desena edició de la gala Alegría de Vivir, que premia personalitats de les arts, la cultura, els mitjans de comunicació i la societat civil. L'alma màter d'aquest sancta sanctòrum del Muntaner upper Diagonal, Fede Sardà, jaqueta vermella i texans, vagarejava il·lusionat, amb aquella cara d'il·lusió que sempre té en el moment de recuperar part de la festa, després d'aquesta sagnia que ha representat la covid19. Les llums, vermelloses, morades, de grocs estridents, donaren inici a una gala amb so de jazz.
I al saxo, com mai, amb melodia pròpia d'ell mateix però amb ressons del millor jazz americà, el director Luís Cobos, premiat a la gala. Cobos és una fera. Personalitat salvatge, un músic espectacular, solista de nivell, director i showman. Però en aquesta versió al saxo vàrem conèixer el Cobos més corprenedor. Després de la seva actuació, no es va retirar. Gairebé no deixà l'escena, omnipresent, poderós. I rebé el premi com a president de l'AIE, associació que gestiona els drets per als artistes, intèrprets i executants que no en són autors.
Se succeiren els premiats, amb la notable absència d'Ana Obregón i amb el missatge del sempre simpàtic Boris Izaguirre, però amb dos moments àlgids i emocionants que sempre ens desvetlla la Lucrecia, convidant personalitats d'origen tan divers. Una d'elles foren els dos moments d'inspiració que La Chana, bailaora mítica de flamenc, oferí amb un taconeo sobre l'escenari, asseguda, als seus 75 anys, que segur que era lluny dels millors anys de la seva carrera, però que -gràcies a Déu, invocat abans durant i després del taconeo,- fou moment de lucidesa i de bellíssima expressió artística. Al costat, ni més ni menys, que d'Antonio Canales.
L'altre moment, la sempre emotiva presència d'un clàssic de la política i la solidaritat, l'exsenador Josep Maldonado, ara president d'Esport Solidari Internacional, que acabava de tornar de la frontera amb Ucraïna. Tres moments colpidors explicats per en Maldo foren seguits amb silenci i emoció. El primer, quan recordava un pianista que, dia sí dia també, omple amb música la vida trista dels refugiats a l'hora de creuar la frontera, intentant alleugerir el drama. El segon, recordant haver vist milers de persones que fugen sense maletes, només amb allò que els cobreix el cos, i una bossa i una motxilla. El tercer, la presència de centenars d'animals de companyia que, arraulits sobre un matalàs, a un cistell de vímet, o amb una corretja que encara aguanta, emprenen el camí de l'exili amb els seus humans. Desolador. Dels aplaudiments més emotius. En especial, dels amics de l'Arca de Noè, que sempre omplen la platea d'aquests premis organitzats per una de les seves integrants, l'Ave de Fuego.
Entre ells, el premi a Ricardo Rodrigo, a La Gran Consulta de RTVE, a la transmissió dels Festivals d'Eurovisió, a Joaquín Hurtado, a Jesús María Montes, a Paloma del Río i a Xavier Sardà que, germà com és de'n Fede, rebé en aquesta ocasió el darrer premi de mans del seu germà, i tot queda a casa. Emotiu.
Una gala on la "Alegría de vivir" de Lucrecia sonà cada cop que un dels guanyadors s'aferrava al premi, igual que s'aferra a la il·lusió, a la vida, i a l'esperança, després de dos anys de pandèmia i de setmanes d'una guerra injusta. Aferrar-se a la vida, a la il·lusió: per fer-ho, la Lucrecia és la millor recepta. Gràcies, Lucrecia!
